Com ja va dir Cosme Aguiló en aquest article només coneixem un fitotopònim que faci referència al ginebró (Juniperus oxycedrus). Es tracta de sa Ginebrissa que trobam al nord-est de la finca de Coma-sema, entre el corral Fals i el coll des Bosc i a prop de la partió amb la possessió de Solleric. Intuïm que es tracta d'un topònim antic pel sufix arcaic que presenta i que trobam a altres topònims com sa Bardissa, sa Ferrissa o sa Pedrissa.

I podem corrobar l'antigüetat del nom perquè apareixia en un "pape mol vell" segons consta en una còpia conservada a l'arxiu Vidal Peretó de l'ARM. El document en qüestió és una carta en la qual algú s'adreça al senyor de Coma-sema per fer-li saber que les tasques de marcar la partió ja han estat realitzades. En concret es tractava de la partió oriental de la finca, la que discorre entre es Reialenc i el torrent d'Almadrà, passant per la mola de Son Terrassa i la serra d'Amós, amb uns 5.600 metres de longitud.

Diu així el document:

Molt Senyor, després de saludar-lo li faig sabedor que respecte de la partió ja està feta, començant pel cap de la paret, seguint per damunt l'esquena per les dues creus que trobaren velles, tirant just dins el comellar del Pi just a n'el Barranc amb poca diferència el Bosquet està partit junt a n'el Torrent, i després començant a la paret del puig d'Amós, just per la vorera del conradís de Coma-sema muntant tot just fins al puig de la Font [...] posarem molt més amunt [...] pel pas de la Ginebrissa just a la font del Pi i amb tot això s'han fet 22 creus d'un cap fins a l'altre tot molt ben ajustat.

Tenia raó l'anònim comunicant en què les creus s'havien fet molt ben ajustades perquè podem assegurar que són les creus de partió més perfectes de Mallorca.



NOTA 1: una part de les creus també marquen la partió entre els termes d'Alaró i de Bunyola i per aixó al costat d'algunes d'elles trobam dues lletres inscrites a la roca: A (Alaró) i B (Bunyola).

NOTA 2: segons la descripció continguda en la carta sembla que el pas de sa Ginebrissa no seria el camí que ascendeix pel coster oriental del puig de sa Cova des Carboner com apareix citat a nombroses webs excursionistes. Podem adduir que es tracta d'un camí i no d'un pas, que el camí no desemboca a sa Ginebrissa i que no concorda amb la descripció de la partió que es fa a la carta. Segons l'antiga carta el pas de sa Ginebrissa es trobaria al vessant que es desploma directament sobre el torrent d'Almadrà, a l'altura del pas Llis i de la font des Pi.

Vet aquí una nova feina pels cercadors de passos.

 

Creu número 12 de la partió oriental de Coma-sema

Creu número 13 de la partió oriental de Coma-sema

Creu número 14 de la partió oriental de Coma-sema

Creu (sense número) de la partió oriental de Coma-sema

 

L'any 1612 Joan Binimelis ja tenia clar que no seria publicada l'obra que tants esforços li havia costat, la Història general del Regne de Mallorca. Per això en la primera modificació que va fer del seu testament introduí una clàusula demanant que les versions catalana i castellana de la Història fossin custodiades a la institució de la Juraria.

Com era acostumat amb altres llibres importants Binimelis demanava que els seus manuscrits fossin encadenats, de manera que es permetés la seva consulta i alhora s'evitàs la seva pèrdua. Malhauradament no es complí la voluntat testamentària de l'historiador i els dos manuscrits anaren canviant de mans i degradant-se fins a arribar a desaparèixer.

La bona notícia és que la desaparició no fou completa i una part del manuscrit castellà, datat el 1601, ha resistit el pas de quatre segles i es conserva -precàriament degut als estralls de la tinta ferrogàl·lica- a la Biblioteca Nacional de España. És el manuscrit MSS/10394 del qual destaca la seva col·lecció de mapes del litoral de Mallorca i que es pot consultar aquí.

Els mapes, dibuixats a ploma i il·lustrats (colorejats) pel propi Binimelis, contenen una detallada toponímia de la qual es poden extreure algunes dades interessants sobre quins eren els principals noms de lloc costaners al segle XVI i sobre l'origen d'alguns topònims actuals.

Gràcies a aquestes mapes sabem per exemple que la llarga punta andritxola situada a migjorn de cala es Conills era llavors coneguda com a punta d'en Galindo. Aquest és segons Coromines un antropònim típic dels antics aragonesos i sabem que al manco des del segle XIV el llinatge és present a Mallorca. Així trobam un Joan Galindo en el llistat d'homes d'armes de Felanitx de 1359 (Joan Miralles i Monserrat, Corpus d'antropònims mallorquins del segle XIV).

Un antropònim (el propietari ?) i la típica feminització dels accidents geogràfics han donat lloc al topònim actual de la punta: na Galinda.

 

NOTA 1: La col·leció de mapes il·lustrats del MSS/10394 ha estat inclosa en una recent publicació de l'incansable geògraf Vicenç Maria Rosselló i Verger:  J.B. Binimelis, V. Mut i els mapes murals de Mallorca pintats a l’oli (segles XVI-XVIII).

NOTA 2: El programa d'IB3 Radio Els Entusiastes s'ha fet ressò de l'exposició sobre Joan Binimelis que es pot visitar fins a finals d'abril a la torre des Enagistes de Manacor i que tenim l'honor de comissariar. Trobareu l'audio del programa aquí.

 

na Galinda

Joan Binimelis. Mapa del litoral d'Andratx (detall). Biblioteca Nacional de España (MSS/10394)

 

La norma és molt clara, no és interpretable. En la seva disposició addicional novena les Directrius d'ordenació territorial estableixen el següent: Queda prohibida la publicitat en sòl rústic, exceptuant-ne els rètols de caràcter informatiu ubicats a la mateixa finca on es desenvolupa l'activitat anunciada, que seran objecte de regulació reglamentària específica, els cartells que assenyalin llocs d'interès públic, no comercials, i les indicacions d'ordre general.

I de fet la major part d'empresaris coneixen perfectament aquesta norma i quan decideixen vulnerar-la ho fan conscients de què els guanys seran superiors als perjudicis i comptant amb la lentitud de reacció, o directament amb la inacció, de l'administració competent en la matèria, que és la l'administració municipal. En realitat els grans anuncis comercials que podem veure instal.lats en el sòl rústic contenen un doble missatge. Un de caràcter explícit sobre el producte o sobre l'activitat anunciada i un de caràcter subliminal que diu: mirau el poder que tenc que em puc permetre botar-me la norma i a damunt puc fer-ne ostentació d'aquest fet.

Arreu de Mallorca en trobarem molts d'incompliments d'aquesta norma però a l'actualitat hi ha un cas especialment sagnant. L'atenció dels que transiten per la carretera que va de Manacor al Port, quan arriben a l'altura del castell des Hams, és literalment segrestada per un ròtul de dimensions gegantines que fa empetitir el perfil urbà del nucli turístic i el seu característic campanar. Això és el que han aconseguit els propietaris de les coves des Drac, protagonistes d'un episodi més de la guerra que lliuren des de fa dècades amb els propietaris de les coves des Hams.

En aquesta ocasió pareix evident que se'ls ha anat la mà. Que facin tots els esforços que vulguin per no perdre ni un sol potencial client per a les coves, però que ho facin sense botar-se les normes d'una manera tan descarada. És el mínim que se'ls ha de demanar.

Per cert, el cartell es localitza en terrenys que freguen el límit del sòl urbà, que antigament varen pertànyer a la gran possessió de sa Marineta i que es coneixen amb el nom de Cas Garriguer. Aquest era efectivament l'ofici dels propietaris d'aquest tros de terra, però no eren garriguers de la finca matriu si no d'una altra de les grans finques la reparcel.lació de les quals donà origen en el segle XIX al Port de Manacor: sa Carroja.

PS: No puc evitar fer aquí referència a un altre cas singularment desgraciat, en el que les omnipresents tanques publicitàries desmereixen absolutament un element valuós. En aquest cas es tracta de sòl urbà i l'afectat no és el paisatge sinó un bé patrimonial. No sabem si es violenta alguna norma, però el sentit comú i la sensibilitat sí que pateixen quan transitant per l'antiga carretera d'Andratx, deixat enrere el palau de Marivent, es contempla l'hotel príncipe Alfonso, edifici modernista projectat al 1906 per Gaspar Bennàsser Moner i Jaume Alenyar Guinard.

Ah ? què fa més de vint-i-cinc anys que es dona aquest fet ?. Idò molt bé pels successius consistoris de Palma.

 

Cartell publicitari en terrenys de Cas Garriguer (Port de Manacor)

Hotel Príncipe Alfonso (Palma)

 

És sabut que el garballó és l'única palmera que creix de manera espontània al continent europeu i que la seva presència a Mallorca es redueix als dos extrems de la serra de Tramuntana i a la península d'Artà. La seva distribució condiciona la poca representació de l'espècie entre els noms de lloc.

En són exemples el coll Garballó (Artà), la coma des Garballó (Capdepera) o el puig Garballó, muntanya que amb la seva parella el Fumat domina el primer tram del parsimoniós camí vell de cala Murta al far de Formentor i el seu pas pel coll de la Bretxa. Hem de tenir en compte que en alguns indrets als garballons també els diuen palmeres i per això trobam noms com la font de sa Palmera, el puig de sa Palmera o la rota de sa Palmera, tots ells a Artà. Per la seva banda a Albercuix (Pollença) trobam el canal Palmerar.

Un palmerar era un lloc de recollida de les fulles del garballó, les palmes, matèria prima per a l'elaboració artesanal de molts de productes d'ús domèstic, l'anomenat treball de la llatra. Graneres, graneretes, capells, sàrries, beaces, morrions, cucales, estorins, morrionets, senalles, senalletes, estormies, canastres, ventadors, fundes per als pans de figues, cordats de cadires, matalassos...són els esmentats per l'Arxiduc en el seu Die Balearen.

Durant els mesos de juliol i agost, previ acord amb l'amo de les possessions, es podien veure per garrigues i muntanyes a les colles de collidores, ja que es tractava d'una feina predominantment femenina. El seu treball consistia en arrancar l'ull de la planta abans de que es produís la seva obertura en ventall i llavors transportar els feixos fins al lloc on serien recollits pels carros.

Que la feina era especialment feixuga a causa de les pues ho provaven ben aviat les mans dels treballadors plenes de bòfegues i de sang. També trobam alguns noms que recorden aquests treballadors, anomenats palmers, com per exemple el pujador des Palmers (s'Alqueria, Andratx) o els pins des Palmers (s'Arenalet des Verger, Artà).

Avui els garballons ja no són emprats per l'obra de palma, o ho són de manera residual. Malgrat això encara ofereixen algun servei valuós més enllà de la seva funció ecològica. Per exemple protegeixen de l'espoli algun jaciment arqueològic formant una autèntica barrera davant les entrades de les coves.

 

Garballó

 

La galera fou el navili de guerra per excel.lència de les nostres mars durant l'època medieval. La seva forma allargada, l'escàs calat i la lleugeresa el dotaren d'una gran velocitat i maniobrabilitat. Impulsades a rem les galeres també disposaven de veles llatines, que eren emprades amb bon temps i per a permetre el descans dels remers. De dos o tres pals, les seves dimensions arribaren als quaranta-cinc metres d'eslora per sis de mànega, amb prop de dos cents remers organitzats en fileres. Arquers, arcabussers, falconets i bombardes constituïen els mitjans d'atac. Un esperó de ferro o de bronze servia per enfonsar les embarcacions enemigues.

L'aparició de galeres a l'horitzó, amb el seu casc completament pintat i decorat,  no solia presagiar res de bo. Potser la impressió causada per aquesta visió és la que explica l'ample ús metàforic que es donà al seu nom. Arreu de la costa trobarem puntes llargues i primes que s'endinsen dins la mar, que degut al seu baix perfil representen un perill per a la navegació i que han donat nom a puntes, canals, coves i calons: caló de sa Galera, canal de sa Galera, punta de la Galera, pedra de sa Galera, escull de sa Galera. Alguns noms incorporen informació sobre la dimensió de l'accident, ja sigui aquesta reduïda (sa Galera Petita, es Galeró) o el contrari (sa Galera Grossa, el Galerot).

Però no només a la costa apareix la metàfora. Sa Galera és també un dels noms que reben els clapers oblongs, molt llargs i amples (DCVB). I  és el nom d'importants muntanyes com la que constitueix el contrafort nordoriental del puig des Teix o de possessions com sa Galera Vella (Felanitx).

En darrer terme no podem descartar que algun dels noms del litoral al.ludeixi a embarcacions reals. Podria ser el cas de ses Galeres, nom d'un caló situat a lapenínsula d'Alcúdia. I coneixem al manco un cas en què al costat d'una galera toponímica un nom recorda a un dels membres més importants de la nau, el còmit, cap de la tripulació i encarregat de dirigir la navegació i de compassar el ritme dels remers.

Així a Ciutat i segons el mapa del cardenal Despuig, un dels calons de terra ferma situats davant s'Illot de sa Galera rebia al segle XVIII el nom des caló des Còmit.

sa Galera (Banyalbufar)