Temps enrere sa Pobla tengué el seu pou miraculós. Es trobava dintre de les terres de s'Obac i estava documentat des d'abans que la pròpia possessió. Sabem per Ramon Rosselló que el dia 15 d'abril de 1434 es produí una reclamació d'un veí contra un nou propietari que prohibia el pas per les seves terres per anar a cercar aigua al pou de s'Obac.

Però tornem al miracle que quedà registrat en el "Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de nostra senyora de Lluc" (1664). Segons la tradició el senyor de s'Obac s'havia disgustat amb el monestir de Lluc per considerar que no havia estat degudament atès en un visita que hi féu. Per això ordenà que no es donassin pus almoines als qui captaven en favor de Lluc. Però succeí que un nét seu de nou anys que estava jugant amb el seu germà s'ofegà dins el pou de la possessió. El senyor féu vots de què si el nin es salvava ell i els seus successors donarien almoina perpètua a la casa de Lluc. Diu el relat que "à penas aguê acabat de fer el Vot quant el Miño tornà repentinament de mort à vida, y llensant tota le aigue que avia tragat, se trobà sa, y bo, y per sos propis peus anà à le Casa, y seguí a sos Pares".

Tan famós fou aquest pou que el pare Josep Obrador Socías (1914-1997) li dedicà un llibre (El pou de Subac) en el qual a més de recollir la llegenda feia la següent descripció: "Des de les cases, camí de muntanya a l'ombra d'unes alzines hi trobarem un pou. Tenia fama d'una aigua fresca i fina, l'aigua d'aquell pou: aigua de muntanya. Una sequiola oberta a la pedra abocava l'aigua del poal a unes piques planeres, també de pedra. Eren els abeuradors del bestiar i de les guardes.  Vaig visitar el pou i ja no tenia aigua. Unes branques seques d'ullastre tapaven la boca. Digueren que, d'aigua en tenien ja a la clastra, i havien fet del pou un carnatge de les ovelles i altres animals que morien."

No sabem que se n'ha fet d'aquest pou. Trescant per la contrada només hem trobat un coll folrat de pedra dintre de l'anomenda pleta de s'Obac, reconvertida en àrea recreativa pública però no hem pogut corroborar si aquest coll modern té alguna relació amb l'antic pou.

A l'actualitat ni els més vells de sa Pobla se'n recorden de l'antigament famós pou de s'Obac.

 

Coll modern a la pleta de s'Obac

 

Pou de Subac. Dibuix de D. Corbella

 

 

Les carreteres que recorren el litoral de Mallorca són relativament modernes ja que la vorera de mar sempre fou terra despoblada i perillosa. Algunes d'aquestes carreteres foren construïdes durant i en acabar la guerra civil mitjançant els treballs forçats de centenars de presos republicans, integrats en els anomenats Batallons de Treballadors. És el cas per exemple de l'anomenat Circuit Estratègic (actual carretera Ma-6014) que comunicava les bateries de costa i les instal·lacions militars de Llucmajor, Campos, ses Salines, Santanyí, Felanitx i Manacor.

Al nord de Mallorca, la carretera Ma-2220 entre Alcúdia i el port de Pollença també fou construïda amb ma d'obra esclava. Pel llibre "La guerra civil a Alcúdia 1936-1939" de Joan Joan Saurina sabem que el projecte de construcció de la carretera que recorre la badia de Pollença es remonta a la Segona República i que al 1935 fou inclosa al Pla Nacional de Carreteres. En favor de la construcció s'adduïa l'afavoriment de l'agricultura i de l'incipient turisme. Els propietaris afectats també n'eren favorables donades les expectatives d'increment del preu dels terrenys colindants.

La primera notícia de la nova carretera data del 7 d'abril de 1937 per un document enviat per un enginyer d'obres públiques al batle d'Alcúdia on entre d'altres assumptes es notifica que "será de interés se notifique a los ayuntamientos de Alcudia y Pollensa la necesidad de la inmediata construcción del barracón que debieron entregar hace tiempo y que ahora ha de servir para alojamiento de los que construyen el puente en las inmediaciones de Can Curasa".

Els presos-treballadors que construïen el pont estaven reclosos al camp de concentració que estava situat en un habitatge del port de Pollença, donat a conèixer per David Ginard i Féron. I a la web de la Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores es recull una interessant fotografia en el qual apareixen una vintena d'homes treballant en la construcció d'aquest pont, sembla que vigilats per alguns soldats vestits d'uniforme.

Per la inconfonible silueta de la serra del Cavall Bernat que s'observa al fons podem identificar el pont de Ca na Valentina, situat a la desembocadura del torrent de Sant Jordi, a la zona de Can Cullerassa.

A l'actualitat aquest pont no existeix, ja que a la darrera reforma de la carretera va ser substituït per una moderna estructura de formigó. I és que els enginyers de carreteres no s'han caracteritzat mai per valorar les obres dels seus predecessors.



NOTA: sabérem de l'existència de la fotografia del pont de Ca na Valentina via twitter concretament gràcies a @ClaretVives i @MEugeniaJ87.

 

Pont de Ca na Valentina (~1937)

Font: Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores

 

Pont de Ca na Valentina (2018)

 

Podem afirmar que la protecció dels ponts derivada de la seva inclusió als catàlegs  de patrimoni és nula, paper banyat. Ja ho vàrem poder comprovar fa uns anys en el cas del pont del Tren de Palma dissenyat per l'arquitecte Gaspar Bennàssar.

Si un pont de tanta solera va ser destruït que podíem esperar per al pont de Can Llobina, un humil pont de pedra i marès situat al límit entre els termes de Selva i de Campanet ?

El pont fou inclòs al catàleg de protecció de patrimoni de Campanet aprovat definitivament el 25 de novembre de 2011. A la fitxa R-065 llegim la descripció que deia que estava resolt amb un arc rebaixat de carreus de marès sobre paretons de pedra viva de 1 m d'altura i que l'ull del pont tenia una altura de 1,7 m i una amplària de 3,4 m. Se li atorgava un grau de protecció 2 i es deia que s'havien de preservar els elements pertanyents a l'estructura original del pont, de pedra i marès.

Suposam que aquesta fitxa no degué ser ni consultada pels redactors del projecte  "14-11.0 -RF. Reforç de ferm, construcció de murs i reblert de cunetes a la carretera Ma-2131 de P.K. 0.000 a P.K. 6.000 tram Selva-Campanet" elaborat pel Consell de Mallorca l'any 2014.

És segur al manco que la consulta no va tenir cap efecte ja que el pont antic ha estat substituït íntegrament per un nou pont de dimensions molt superiors.

Conclusió: no cal perdre el temps protegint els ponts. Les carreteres són el màxim exponent del progrés a Mallorca. I el progrés no s'atura davant res.



NOTA:  En el mateix projecte del Consell de Mallorca es preveu l'eixamplament d'un altre pont de similars característiques situat al municipi de Selva, el pont d'en Blai. Encara no s'ha executat però no donaríem ni un duro per la seva protecció.

 

Pont de Can Llobina (2011)

Pont de Can Llobina (2017)

 

Hi ha una toponímia lligada a la ignomínia que varen sofrir els vençuts de la guerra civil.

És la relativa als noms dels camps de concentració en els que foren reclosos els presoners incloent recintes construïts ex profeso com el campament des Soldats (Artà), edificis reconvertits com es Llatzaret del port de Sóller o possessions que foren llogades amb aquesta finalitat com Capocorb Vell (Llucmajor), es Rafal des Porcs (Santanyí), s'Espinagar o So na Moixa (Manacor) entre d'altres.

O la que designà les noves carreteres i camins que s'obriren al litoral per tal de comunicar les bateries de costa construïdes pel règim franquista en previsió de possibles atacs dels aliats. Obres públiques que s'anaren executant gràcies als treballs forçats dels presos republicans com recorden sovint els noms: camí des Presos (Manacor), camí dels Presos (punta de les Coves Blanques, Pollença), carretera des Presos (de l’estació del Banys de la Fontsanta fins a Morellet, Campos), camí des Soldats (Artà).

O els noms sinistres lligats a les execucions i a les inhumacions dels cossos dels assassinats: fortí d'Illetes (Calvià), sa Creu (Porreres), Son Coletes (Manacor), Son Tril.lo (Palma)... incloent-hi els arenals que engoliren als perdedors del desembarcament d'en Bayo (arenal de sa Coma, platja de Porto Cristo).

Fins arribar als discrets pous que també foren escenari de la barbàrie. Com el pou de s'Àguila, un dels més afamats de la marina de Llucmajor, juntament amb el pou Sobirà.

Llorenç Capellà (Diccionari Vermell, 1989) va recollir testimonis llucmajorers que assenyalaven aquest pou com el lloc on l'any 1936 va ser llançat el cos de Joan Fullana, trencador de marès i militant socialista. L'episodi va quedar gravat a la memòria popular com testimonià la següent glosa:

"A en Fullana el trobaren / dins la pedrera amagat / i dins el pou de l'Àguila /de viu en viu fou tirat".

Han passat quasi 82 anys des de llavors i potser hagi arribat l'hora de recuperar les restes i el nom de Joan Fullana. Al manco aquesta és una de les actuacions previstes en el Pla d'actuació de fosses per a l'any 2018.

Un fet que hagués estat impensable fa uns anys ha esdevingut possible gràcies a la feina constant de l'Associació Memòria de Mallorca i a la implicació del Govern de les Illes Balears.

Gràcies a ells veritat, dignitat, justícia i reparació són paraules que poc a poc van cobrant significat a Mallorca.

 

Pou de s'Àguila (Llucmajor)

 

 

Amagat dins la muntanya
trobareu un roquissar,
que té la figura estranya
dels focs follets d'un fossar.

Es un camp ple de flamades
que per art d'encantament
quedaren petrificades
en funest isolament.

Cap arbre dins ell arrela
ni cap planta mai hi creix,
qu'ès un foc fred que corgela
i mata tot quant hi neix.

Es tant trist aquell paratge
que sols veure-lo fa dany
i sols hi tenen estatge
les aus de mal averany.

La carn de por s'aborrona
davant aquell camp de mort,
que a totes hores pregona
penes, enuig i dissort.

Si qualcú per allà passa
se senya i en fuig corrent,
qu'es respira un baf qu'aglaça
el cor i l'enteniment.

De la Divina Comèdia,
ès un cant trist de l'infern,
i segell de la tragèdia
del remordiment etern.

Damunt ell no si congria
cap mena de temporal;
allà reina nit i dia
un silenci sepulcral.

Mes conta una antiga gesta
qu'aquell lloc tan desolat,
fou un temps un lloc de festa
un ric palau encantat.

Una princesa moresca
habitava aquell palau
i amb sa cort cavalleresca
vivia en etern sarau.

Dels quatre vents de la terra
acudien cavallers
en el castell de la serra
on eren fet presoners.

Era bella la princesa
com la llum del sol ixent,
mes si era gran sa bellesa
era son cor més dolent.

Els cavallers tots fadava
amb amorosos enginys,
i en marbres los transformava
per embellir sos jardins.

D'aquests jardins a la vora
vivia un nan jeperut
que foll d'amor per la mora
era un príncep molt sabut.

La princesa que ho sabia
per fer més gran son dolor
impúdica l'escarnia
fent-lo son correu d'amor.

I si no menten les gestes
d'aquell castell maleït,
eren bacanals ses festes
d'escàndol desenfreït.

Perduts vergonya i judici
tot era un gros desgavell;
sols reinava l'impudicî
del més infecte bordell.

El pobre nan que patia
les penes d'un condemnat
a tota hora maleïa
de sa vida lo mal fat.

I davant el nou ultratge
fent-lo del castell butxí
rompé'l nan son esclavatge
omplint son cor de verí.

Perduda tota esperança
i de ràbia tot masell
una nit ple de venjança
pegà foc en el castell.

Pronta una gran fogatera
foren castells i jardins
i una roja clarandera
s'estenia terra endins.

I mentres la mort segava
les vides d'aquella gent
la fogatera aumentava
posant el cel tot rogent.

I afegeix l'antiga gesta
que'n mig d'aquell foc gegant
el nan jugava amb la testa
de la mora, foll, ballant.

De sobte aquelles flamades
per mal art d'encantament
quedaren petrificades
en funest isolament.

Del castell de la muntanya
sols quedà aquest roquissar
que té la figura estranya
dels focs follests d'un fossar.

I ès etern recordatori
d'una venjança cruent
qu'amb el nom de purgatori
el va batiar la gent.


Ramon Martorell Bennassar
Pollença, Maig de 1922



NOTA: no hem pogut localitzar sobre el terreny l'anomenat Purgatori d'Ariant. Sembla esvaïda entre els antics estadans la referència a un lloc concret de la finca, si és que mai vai existir.

I no serà per la manca de roques d'aspecte fantasmagòric.

 

Ariant (Pollença)