Amagat dins la muntanya
trobareu un roquissar,
que té la figura estranya
dels focs follets d'un fossar.

Es un camp ple de flamades
que per art d'encantament
quedaren petrificades
en funest isolament.

Cap arbre dins ell arrela
ni cap planta mai hi creix,
qu'ès un foc fred que corgela
i mata tot quant hi neix.

Es tant trist aquell paratge
que sols veure-lo fa dany
i sols hi tenen estatge
les aus de mal averany.

La carn de por s'aborrona
davant aquell camp de mort,
que a totes hores pregona
penes, enuig i dissort.

Si qualcú per allà passa
se senya i en fuig corrent,
qu'es respira un baf qu'aglaça
el cor i l'enteniment.

De la Divina Comèdia,
ès un cant trist de l'infern,
i segell de la tragèdia
del remordiment etern.

Damunt ell no si congria
cap mena de temporal;
allà reina nit i dia
un silenci sepulcral.

Mes conta una antiga gesta
qu'aquell lloc tan desolat,
fou un temps un lloc de festa
un ric palau encantat.

Una princesa moresca
habitava aquell palau
i amb sa cort cavalleresca
vivia en etern sarau.

Dels quatre vents de la terra
acudien cavallers
en el castell de la serra
on eren fet presoners.

Era bella la princesa
com la llum del sol ixent,
mes si era gran sa bellesa
era son cor més dolent.

Els cavallers tots fadava
amb amorosos enginys,
i en marbres los transformava
per embellir sos jardins.

D'aquests jardins a la vora
vivia un nan jeperut
que foll d'amor per la mora
era un príncep molt sabut.

La princesa que ho sabia
per fer més gran son dolor
impúdica l'escarnia
fent-lo son correu d'amor.

I si no menten les gestes
d'aquell castell maleït,
eren bacanals ses festes
d'escàndol desenfreït.

Perduts vergonya i judici
tot era un gros desgavell;
sols reinava l'impudicî
del més infecte bordell.

El pobre nan que patia
les penes d'un condemnat
a tota hora maleïa
de sa vida lo mal fat.

I davant el nou ultratge
fent-lo del castell butxí
rompé'l nan son esclavatge
omplint son cor de verí.

Perduda tota esperança
i de ràbia tot masell
una nit ple de venjança
pegà foc en el castell.

Pronta una gran fogatera
foren castells i jardins
i una roja clarandera
s'estenia terra endins.

I mentres la mort segava
les vides d'aquella gent
la fogatera aumentava
posant el cel tot rogent.

I afegeix l'antiga gesta
que'n mig d'aquell foc gegant
el nan jugava amb la testa
de la mora, foll, ballant.

De sobte aquelles flamades
per mal art d'encantament
quedaren petrificades
en funest isolament.

Del castell de la muntanya
sols quedà aquest roquissar
que té la figura estranya
dels focs follests d'un fossar.

I ès etern recordatori
d'una venjança cruent
qu'amb el nom de purgatori
el va batiar la gent.


Ramon Martorell Bennassar
Pollença, Maig de 1922



NOTA: no hem pogut localitzar sobre el terreny l'anomenat Purgatori d'Ariant. Sembla esvaïda entre els antics estadans la referència a un lloc concret de la finca, si és que mai vai existir.

I no serà per la manca de roques d'aspecte fantasmagòric.

 

Ariant (Pollença)

 

 

Són dos els puigs mallorquins que estan dedicats a Sant Miquel, un localitzat a Montuïri i l'altre a Alaró. El montuïrenc era conegut antigament com a puig d'en Romanyà i també com a puig des Bous però ja al segle XVI adoptà la forma actual.

L'anomena així Joan Binimelis (1595) destacant-ne l'església, la casa del donat, l'escola de gramàtica i les àmplies panoràmiques que es destrien "es lloch alegra, de gran e especiosa mirada, que descobre casi tot lo orizon de la illa" així com  l'abundància de la planta d'absenta ("donzell").

Per la seva banda el puig alaroner es localitza a la possessió de Solleric, just a mig camí entre les cases i el puig de s'Alcadena.  Segons la documentació estudiada per l'historiador José Villalonga Morell el puig de Sant Miquel era conegut antigament com la Carena i no fou fins al darrer quart del segle XVIII quan es produí la substitució del  nom.

Cap a 1774-1775 el propietari de Solleric, Miquel Vallés Reus de Berga i Canals, decidí artigar una àrea de cent quarterades  als costers de la Carena que foren destinades al conreu de llegums i a les oliveres, concretant-se en 10.000 el nombre d'empelts realitzats.

També es construïren unes noves cases per a controlar l'explotació d'aquest sector de Solleric les quals varen rebre la denominació de Sant Miquel en honor del propietari. Ho corrobora el mateix marquès amb les següents paraules:

"...edificada una casa en el año de 1775, se formó un nuevo predio y se le dio el nombre de San Miguel por ser el mío...".

Potser que les actuals cases de sa Font Figuera, construïdes a principis del segle XIX, siguin el resultat d'una ampliació de les antigues cases de Sant Miquel de la Carena. El cert és que les noves cases prengueren el nom de la font propera i s'abandonà l'antiga denominació, conservada tan sols en el nom del puig.



NOTA: agraïm a José Villalonga Morell la informació subministrada que ens ha permès conèixer l'origen del nom d'una de les nostres muntanyes.

 

 

Puig de Sant Miquel (Solleric, Alaró)

 

En el cas dels anomenats parònims necessitam alguna informació addicional per tal de poder decantar-nos amb seguretat per algun dels possibles significats. Així sense tastar l'aigua o sense parlar amb els veïns és impossible saber si un pou és un pou Salat o un pou Celat (amagat, ocult).

Sabem d'alguns exemples inequívocs com es pou Salat que hi havia al barranc de cala Pi perquè és conegut que la gent que sovintejava la cala evitava la seva aigua i s'estimava més caminar una estona més barranc amunt fins arribar al pou Sobirà, d'aigua fresca i bona.

En canvi el pou que trobam a la possessió de Son Frau (Manacor) ha de ser es pou Celat perquè les seves aigües no tenien res de salades. Els veïns corroboren que es tractava d'un pou d'aigua dolça, un pou empriuer al qual tenien dret tots els propietaris que confrontaven amb el camí en el qual es localitza.

I que aquest pou té la qualitat d'amagat queda demostrat amb una ullada al Catàleg dels Centres d'Interès Cultural de Manacor aprovat l'any 2012. A la fitxa A-52 es descriu un pou de coll quadrangular i brancals de marès amb un safaretxet adossat. Però és aquest pou tan evident es pou Celat de Son Frau ?

Clarament no. L'autèntic pou celat es situa a l'altre costat del camí i és un pou circular de 1,5 m de diàmetre, paredat en sec i sense coll que resta ocult i perillós entre les herbes. Tant ocult que passà per alt als redactors del catàleg esmentat.

 

es pou Celat de Son Frau (Manacor)

 

En el seu moment aquestes cases no varen cridar l'atenció dels redactors del Catàleg de Protecció d'Edificis i Elements d'Interès Històric, Artístic, Arquitectònic i Paisatgístic del Palma, instrument aprovat l'any 1998 que sempre ha estat marcat per la seves mancances clamoroses i per la seva falta d'actualització.

Tampoc varen suscitar cap tipus de reserva en els funcionaris de l'Ajuntament de Palma a l'hora de signar la llicència de demolició, res estrany perquè s'afegia a una llarga llista de destacats immobles que ja havien estat demolits en el passat o que ho serien en el futur: sa Teulera, Son Fortesa, es Rafal, Son Malferit...

En canvi sí que havien cridat l'atenció, quasi cent any abans, de l'arquitecte Arthur Byne i de la seva dona Mildred Stapley, que la varen incloure a la seva obra "Majorcan Houses and Gardens" de 1928. En destacaren el seu parescut amb les esglésies llombardes i la immortalitzaren en una foto en la qual també poden apreciar-se al fons les cases de Son Sèmola.

Recordam avui Son Palerm perquè és una de les cinquanta-cinc possessions que apareixen a un llibre de recent aparició: El Terme de Palma. Evolució de la propietat i l'espai, de José Villalonga Morell i Roberto Fernández Legido. L'obra és una radiografia exhaustiva de totes les dades disponibles en els arxius i registres de la propietat, entre d'altres fonts, d'un conjunt de possessions de l'occident del terme de la ciutat. I és la primera passa d'un projecte més ambiciós que vol abastar el conjunt del terme municipal.

Com sempre feim hem anat a veure l'antiga propietat, que fa partió amb l'aparcament de la Fundació Pilar i Joan Miró. Només es salvà de la demolició, ocorreguda entre els anys 2002 i 2006, la paret sud-occidental de les cases, amb les dues finetres amb reixats resolts amb rodes de carro. L'ull atent també pot distingir, amb dificultat, les cases de Son Sèmola al fons.

Són els dos únics elements que es conserven de l'antiga fotografia de Byne.

 

NOTA: pel llibre esmentat sabem que Son Palerm té el seu origen en la possessió de Son Vic, i que prengué el seu nom del picapedrer Antoni Palerm que n'adquirí una peça de terra l'any 1639.

 

ACTUALITZACIÓ (25/11/2016): la presentació d'aquest nou llibre tendrà lloc el proper dijous, dia 1 de desembre a les 19:30, a la seu de l'Arxiu del Regne de Mallorca.

 

 Son Palerm (~ 1918)

Foto: Byne, A; Stapley, M. (1928): Mallorca Houses and Gardens

 

Son Palerm (2016)

 

Fa gairebé cent anys, a les tres de l'horabaixa del dia 7 de febrer de 1917 Sebastià Estaras Juan, batle de Valldemossa, enviava el següent telegrama al governador civil de la província:

"Valldemosa, 7, a las 3 t. Carabineros me avisan que entre el Cavall y Punta Aguila hay un barco en peligro. Tripulación pide auxilio desde lo alto de los palos. Salgo para el lugar del siniestro. Daré detalles."

El vaixell es trobava embarrancat concretament en el punt conegut com es Peix Menut, a cinquanta metres de la costa. Coneixem la història oral relacionada amb aquest naufragi gràcies a Tomàs Vibot i el seu excel.lent treball Son Bunyola. Una mar de noms. Per ell sabem molts de detalls del rescat d'aquells cinc mariners que demanaven auxili des dels pals i també sabem que les víctimes foren deu incloent entre elles el capità, el pilot, el contramestre i el cuiner. Aquest darrer no va poder sobreviure malgrat haver arribat a la costa pels seus propis mitjans i va morir quan intentava arribar al poble de Banyalbufar.

Res podem afegir sobre aquest aspecte però sí podem fer algunes noves aportacions sobre el vaixell naufragat, el LUIGINA G. que tenia la seva base al port de Gènova (Itàlia) i que es dedicava al transport transoceànic de mercaderies. El dia del naufragi transportava un carregament de teules amb destí a l'Havana amb escala a Gibraltar.

El vaixell havia estat construït al 1882 per Alexander Stephen & Sons a les seves drassanes de la ciutat escocesa de Dundee. Era un veler del tipus bricbarca, amb tres màstils i casc d'acer. Tenia 65,1 metres d'eslora, 10,4 m de mànega i 5,8 m de calat i un tonatge brut de 957 tones. Havia estat batejat amb el nom de GLENFYNE i amb aquest nom fou conegut fins al 1905 quan fou registrat a Gènova amb el nom de TERESA G. Canvià novament de propietari al 1913 i fou batiat com a LUIGINA G. al 1915.

Tenim la sort de comptar amb una magnífica fotografia del vaixell feta amb anterioritat al 1905 perquè encara porta el nom de GLENFYNE. A la foto el veim amb totes les veles desplegades solcant una mar encrespada però navegable.

Res a veure a les ones que trobaria a la zona del Peix Menut, al port des Canonge, aquell dia 7 de febrer de 1917.

 

La bricbarca LUIGINA G. quan encara es deia GLENFYNE, és a dir abans de 1905

Foto: Brodie Collection, La Trobe Picture Collection, State Library of Victoria

Punta de s'Àguila (port des Canonge), límit oriental del Peix Menut