Les finques d'Albarca i es Verger foren adquirides pel Govern de les Illes Balears l'any 1999 durant el primer Pacte de Progrés. Posteriorment, l'any 2001 fou declarat el Parc Natural de la península de Llevant. Són moltes les millores que s'han introduït en aquest espai des de llavors, principament en la seva gestió medioambiental. Malhauradament en els nostres parcs naturals la protecció del patrimoni sempre ocupa un lloc secundari i la situació actual de les cases des Verger n'és una bona mostra.

Segons el Catàleg de protecció del patrimoni històric del terme municipal d'Artà (2002) a les cases des Verger (ART 263) s'havien de preservar tots aquells elements que li atorguen valors arquitectònics, constructius, etnològics i culturals descrits en la fitxa. Es citavenn entre d'altres la volumetria i les façanes però el Catàleg no era massa explícit respecte a l'interior de l'edificació. El sostre de canyís i bigues de fusta de les cases i la volta de canó de marès de la porxada del carro eren els únics elements detallats.

Es deixaven de banda altres elements d'interès com l'arc que separa els dos aiguavessos o els diferents elements de la cuina: l'escalfapanxes, la pica de pedra del rentador o els prestatges de llivanyes de marès de formes diverses. I és una llàstima perquè tots aquests elements desapareixeran a causa de la vegetació ben esponerosa que creix a l'interior de l'edificació, sense que aquest fet sembli preocupar a cap responsable de l'administració.

I és que durant els 18 anys de propietat pública no s'ha duit a terme cap actuació per frenar la degradació de les cases des Verger.  Això malgrat que les normes urbanístiques que determinen que els propietaris són els responsables de la conservació dels seus immobles també obliguen, al manco en teoria, als poders públics.

Si les administracions, en aquest cas la conselleria de Medi Ambient, no conserven el seu patrimoni històric com poden demanar que ho facin els particulars ?.



NOTA: s'ha identificat es Verger amb el rafal Beniaxir que apareix al Llibre del Repartiment (1232). De deu jovades, va correspondre a Garcia Lopis. Guillem Rosselló Bordoy va anar un poc més enllà i va relacionar aquí el nom del rafal amb Ibn Shayri, personatge que va fugir de la Ciutat durant el setge de 1229 per organitzar la resistència musulmana a les serres de Llevant.

 

es Verger (Artà)

 

 

 

 

Molts dels llocs més visitats actualment pels turistes a Mallorca ja formaven part dels itineraris recorreguts pels primers visitants de l'illa. Palma amb els seus monuments, les cases senyorials de la seva rodalia (Alfàbia, Raixa, Canet), la terna formada pels pobles de Valldemossa, Deià i Sóller, les coves d'Artà i les de Manacor...

En sentit contrari altres punts d'interès lloats pels viatgers del segle XIX acabaren per desaparèixer dels circuits habituals. És el cas de ses Vergunyes, zona d'horta situada a dos quilómetres del poble d'Artà, que fou descrita com a lloc paradisíac i deleitós degut als seus cultius arrenglerats i a l'esponerosa vegetació que creixia a l'empar de l'aigua abundant proveïda pel torrent des Molinet. Els mallorquins de l'època recomanaven amb orgull la visita del lloc, tal com relata Juan Cortada (Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845).

El nom d'aquesta horta pertany a l'extens grup de topònims que rememoren el nom d'un propietari de les terres i, afinant un poc més, al subgrup que presenta una forma femenina plural. Queda explicitat a ses Terres Genovardes però la llista es fa interminable: ses Arnaules, ses Ballesteres, ses Cormenes, ses Cotanes, ses Esteles, ses Felipes, ses Garines, ses Guals, ses Llorences, ses Malloles, ses Mascarelles, ses Manreses, ses Moncades, ses Ramones, ses Salomes, ses Rotgeres, ses Valentines...

Per a ses Vergunyes s'han fet altres propostes etimològiques però que recordava el nom d'un propietari, ni més ni manco que del segle XIII, ja ho va dir l'historiador artanenc Llorenç Lliteras (Historia de Artá en el siglo XIII), en parlar d'unes confrontes: El rafal amb l'hort que adquirí Miquel Abril (s'hort des Bril) l'any 1297 de Pere Rabassa o Bassa el qual feia partió amb les propietats de Jaume Borguny (ses Vergunyes).

Això pel que fa al nom. Pel que fa al verger que un temps fou motiu d'orgull dels mallorquins avui pateix l'excés de construccions que ha degradat el paisatge de la major part del camp mallorquí i especialment el de l'entorn més proper als pobles.

 

ses Vergunyes (Artà)

 

L'impuls que experimentà la construcció de carreteres a mitjans del segle XIX i la previsió de sembrar arbres a les seves voreres motivaren la instal.lació d'un viver forestal al costat de la carretera d'Inca, en terrenys de Son Monserrat. Era el Vivero de Carreteras Generales, depenent del Ministerio de Obras Públicas, i el seu nom oficial serví per denominar la barriada de Palma que cresqué als voltants del primitiu tancat de xiprers, es Vivero.

Però a la toponímia de Mallorca més abundants que els vivers d'arbres són els vivers de peixos. Arreu de la costa mallorquina trobarem les restes, malmeses per les onades i per l'abandó, de petites construccions que tancaven al seu interior un tros de la mar. No hi havia geleres i el peix i el marisc es conservava viu fins al moment del seu transport i venda. També es conservava així l'esquer viu que seria aprofitat per a futures pescades.

La major part de vivers es confonen amb les roques de la costa i són mals de distingir, només delatats per algunes pedres col.locades o pel rastre de l'argamassa. Alguna construcció assoleix però més entitat. És el cas del viver que trobam a la Colònia de Sant Pere, amb una falsa cúpula que li confereix un aspecte singular, com si fós l'habitatge d'un nanet. Es Vivers, perquè n'hi ha dos, donen nom a un carrer del nucli costaner més tranquil de l'illa i formen part dels elements inclosos al Catàleg de protecció del patrimoni històric del terme d'Artà, aprovat enguany.

 

es Viver (Colònia de Sant Pere)

 

A vegades les paraules no signifiquen el que pareixen. Així es Canyet, es Jonquet o es Vinyet no fan referència a llocs on hi hagi o hi hagi hagut una planta de petites dimensions. El sufix -et en aquest cas fa referència a agrupacions de plantes tractant-se d'una partícula que ha reculat davant la més utilitzada avui en dia, -ar. Així és més habitual referir-se a es Joncar o es Canyar.

Només es Vinyet manté la seva vigència i no ha estat substituït per un hipotètic vinyar. Com a nom de lloc es troba bastant estès, tant a la documentació històrica com a zones de cultiu actual. Del primer grup n'és un exemple es Vinyet que ocupava la zona de ponent del terme de Ciutat i que s'estenia per les terres de les possessions de Son Moix Blanc, Son Serra i Son Dameto de Dalt.

L'auge del cultiu de la vinya experimentat els darrers fa que siguin molts els vinyets en plena producció, sent els més importants els que es localitzen als municipis del Raiguer, de gran tradició vitivinícola. Citarem es vinyet de Can Ribes on es conserva, sense gaire canvis,  la caseta de vinya bastida al 1861 -ens ho diu la data inscrita a la llinda- quan la vinya ocupava el 4,29 % de l'illa de Mallorca (15.543 Ha), segons anota l'Arxiduc Lluís Salvador a la seva meticulosa obra, el Die Balearen.

Es Vinyet de Can Ribes, un indret que no ha canviat el seu paisatge en 150 anys no pot qualificar-se a la Mallorca d'avui més que com una autèntica raresa.

 

es Vinyet de Can Ribes (Consell)

 

Un hivern més fred i plujós de l'habitual ha deixat pas a un domini absolut del verd en el paisatge de Mallorca. Aquest fet es fa palès sobretot si contemplam l'illa des d'un avió i ens porta avui a gratar la relació d'aquest color amb la toponímia.

Podem dir que no és tan freqüent com podria fer pensar la seva aclaparadora presència visual. Els topònims més comuns són els que indiquen una tonalitat diferent a la de l'entorn, com per exemple un verd més intens resultat de variacions en les condicions de sòl o d'orientació. Així trobam fins a vuit indrets denominats es Cingle Verd i tres muntanyes anomenades es puig Verd. La denominació des Tossals Verds per a la tercera muntanya més alta de la Serra no pot ser més adient ja que la seva verdor contrasta amb el gris dels massissos calcaris propers, sobretot si la contemplam des del Raiguer. De la documentació històrica sobresurt una font Verda, documentada al segle XVIII a la possessió de Son Moro (Sant Llorenç des Cardassar).

Trobam també alguns topònims formats amb derivats: sa costa de ses Verdors (sa Calobra) o es camp Verdal. D'altra banda alguns verds no es relacionen amb el color sinó amb llinatges que han estat feminitzats. És el cas de sa Salaverda sollerica o de sa Vallverda calvianera.

El verd constituïa el determinant de dos elements patrimonials ja desapareguts. Creu Verda era anomenada la tercera de les set creus que acompanyaren durant segles als peregrins que feien el camí de Caimari a Lluc. Ben lluents degueren ser els tancaments que donaren nom a ses Finestres Verdes,antiga possessió de l'horta de Llevant, situada a prop de la creu de Pedra Marbre, entreforc dels camins de Llucmajor i des coll d'en Rabassa pel Portitxol (actual cantonada dels carrers Lima i Manuel Azaña).

Tornant al paisatge d'aquests dies, cal no badar. Aprofitem per omplir la mirada amb tots els verds de l'illa ara que encara podem. Facem via, no gaire lluny ja aguaita el groc.

 

Paisatge verd

Domini del verd al paisatge de Mallorca

Paisatge verd 2