Gent esquiva és la que s'ha dedicat a recórrer els cingles de sa talaia Freda: dels fugitius musulmans a la recerca d'una impossible salvació fins als pastors i caçadors. Un fragment de ceràmica o el rotle de pedres d'una llar de foc són signes subtils del seu pas. Ara és possible topar-se amb escaladors que es contorsionen als extraploms dels penyals sota l'atenta mirada dels cans que els acompanyen, un encontre sorprenent.

L'accés als cingles des de la zona dels establits de s'Alqueria reb el nom de pas de ses Osques. Es tracta d'un nom metafòric que al.ludeix a la sèrie de petits colls que es succeeixen entre sa Talaia i es puig de sa Creu, tres mosses que segons conta la llegenda són el resultat de les mossegades que un àngel pegà a la muntanya.

La llegenda del pas de ses Osques apareix reprodu√Įda a un treball realitzat per tres alumnes de Filologia Catalana del lluny√† curs de 1985 i que porta un t√≠tol ben suggerent: Pedres Marcades. Fou transmesa als autors del treball per Pere Ginard Ferrer (a) Viol√≠, un artanenc enamorat de les contarelles del seu poble. Potser Pere Ginard, de vuitanta anys, ja no recordi els antics contes. No importa, les seves paraules cobraran nova vida a l'era digital. Aqu√≠ teniu el seu relat de fa vint-i-cinc anys:

En aquell lloc l'amo matava de fam es missatges, que sols duraven migdia.

Un dia comparagué un àngel, de nom Angelí Micolí Llutifí, i s'oferí per a enllestir totes feines per pa, varques i una mudada. L'amo quan el vé tan blanquí, finolí i disposí, l'agafà de paraula, amb mals averanys ferm.

-"Com pot ser que un micoí, tan petití i tan promptí, pugui engirgolar cap casta d'ormetjos i fer jovada amb una estufada i embrostat?. Res, aviat ho sabrem. Escolta, anengadí de bassiolí, enjoves es parei i posa't a goretar es sementer d'es pou Turmell, en es benentés que no vull timbes terrossal, solcs forcats, andanes escunceres, torceres berrugades i, sobretot, vull que llauris sempre per envant, sense girar es parei en es tornai. A migdia quan sentits cornar per anar a dinar, puges dalt d'es puig Morronell i et poses a barramar sa tudossa fins que la tenguis collada. Això te servirà de recapte per avui."

Tal com va dir l'amo, així ho va fer n'Angelí. Quan va arribar damunt es puig, es posà a donar barram an es tudossal i pegà una panxada que astorava! En un alè s'empeçolà tal consum de tossal que quedà fet es pas de ses Osques. Però, com qui un que no diu  res, es passà p'es cap que li mancava un poc de companatge per acabar sadoll, i en dues espipellades s'engospà dos cantells més i romangueren es pas dets Osquets i de ses Osquines.

L'amo aquell de Son Maimenjar i Son Semprefeina, que el colombrava de lluny, quan veié tal escomesa, esclatà d'un tro ferest i, quan caigué, de sa paparra que pegà, va fer es coll Garballó. Perquè així ho diu sa cançó:

Trobà sabata a son peu
aquell dimoni boiet,
quan va anar an es llogaret
un àngel fet infanteu.

Pas de ses Osques

Pas de ses Osques

Cingles de sa talaia Freda

Cingles de sa talaia Freda