Rep el nom de cova des Migdia una balma que s'obre enmig del penya-segat que forma la cara de mestral del puig d'en Xoroi. Deu el seu nom al fet que durant l'estiu la balma queda completament il.luminada a les dotze del migdia, fent les funcions d'un gegantí rellotge solar.

Sabem que la cova des Migdia fou l'escenari d'un fets tràgics dels quals fins ara només disposàvem de la narració dels vencedors. El mateix rei en Jaume conta en el Llibre dels Feyts com es va dur a terme un incursió contra els sarraïns encastellats a la terra d'Artana. Com allà es va localitzar un grup de sarraïns que s'havia refugiat a una balma que els protegia de les pedres llançades pels atacants tan fos des de dalt com des de baix, com el grup fou assetjat i com es rendiren després de vuit dies, quan tengueren clar que era possible rebre cap auxili exterior. Era el 21 de març de 1230 quan s'entregaren els captius.

Tenim la sort de saber-ho perquè en els anys 2009 i 2010 es duguren a terme al lloc dues campanyes arqueològiques de les quals acaba de publicar-se un article (*) que resumeix les dades més significatives les quals ja foren avançades per Andreu Manresa aquí.

Per aquest article sabem que durant algunes setmanes s'establiren a la inexpugnable cova artanenca fins a quaranta persones, que foren realitzats uns mínims treballs de condicionament de plataformes (s'identifiquen tres petits refugis naturals i cinc replans artificials), que es transportaren fins a la cova nombroses alfàbies o gerres per a dur els queviures i per recollir aigua, que una coveta fou habilitada com a femer, que es preparà una llar de foc protegida contra el vent i que l'alimentació es basava principalment en ovelles, cabres, conills, tords, coloms i caragols.

També sabem que quan els assaltants abandonaren el lloc gojosos per la victòria només deixaren darrera d'ells els aixovars de ceràmica fragmentats, tres claus de ferro que havien estat amagades sota una pedra, qui sap si amb l'esperança de tornar a obrir algun dia les portes de les cases estimades, i el cadàver d'una dona d'edat entre els 20 i els 25 anys que va morir durant el setge i que fou inhumada al caire del precipici on fou depositada de costat i amb la cara girada cap a l'est.

Quan el darrer combatent abandonà el penya-segat un vel de silenci cobrí l'escenari de la tragèdia. Un silenci de segles que només fou romput quan els escaladors esportius es fixaren en aquella muntanya que en paraules del Rei en Jaume "era tan fort i tan alta, que faïa punta; e la roca eixia a fora, e enmig d'aquella roca eren les coves feytes".


(*) BARCELÓ, Miquel; KIRCHNER, Helena; RIERA RULLÁN, Mateu  (2013): "Primavera de 1230: Andalusins refugiats a la serra de Llevant (Mallorca)". V Jornades d'Arqueologia de les Illes Balears (Palma, 28 a 30 de setembre, 2012).