Amagat dins la muntanya
trobareu un roquissar,
que té la figura estranya
dels focs follets d'un fossar.

Es un camp ple de flamades
que per art d'encantament
quedaren petrificades
en funest isolament.

Cap arbre dins ell arrela
ni cap planta mai hi creix,
qu'ès un foc fred que corgela
i mata tot quant hi neix.

Es tant trist aquell paratge
que sols veure-lo fa dany
i sols hi tenen estatge
les aus de mal averany.

La carn de por s'aborrona
davant aquell camp de mort,
que a totes hores pregona
penes, enuig i dissort.

Si qualcú per allà passa
se senya i en fuig corrent,
qu'es respira un baf qu'aglaça
el cor i l'enteniment.

De la Divina Comèdia,
ès un cant trist de l'infern,
i segell de la tragèdia
del remordiment etern.

Damunt ell no si congria
cap mena de temporal;
allà reina nit i dia
un silenci sepulcral.

Mes conta una antiga gesta
qu'aquell lloc tan desolat,
fou un temps un lloc de festa
un ric palau encantat.

Una princesa moresca
habitava aquell palau
i amb sa cort cavalleresca
vivia en etern sarau.

Dels quatre vents de la terra
acudien cavallers
en el castell de la serra
on eren fet presoners.

Era bella la princesa
com la llum del sol ixent,
mes si era gran sa bellesa
era son cor més dolent.

Els cavallers tots fadava
amb amorosos enginys,
i en marbres los transformava
per embellir sos jardins.

D'aquests jardins a la vora
vivia un nan jeperut
que foll d'amor per la mora
era un príncep molt sabut.

La princesa que ho sabia
per fer més gran son dolor
impúdica l'escarnia
fent-lo son correu d'amor.

I si no menten les gestes
d'aquell castell maleït,
eren bacanals ses festes
d'escàndol desenfreït.

Perduts vergonya i judici
tot era un gros desgavell;
sols reinava l'impudicî
del més infecte bordell.

El pobre nan que patia
les penes d'un condemnat
a tota hora maleïa
de sa vida lo mal fat.

I davant el nou ultratge
fent-lo del castell butxí
rompé'l nan son esclavatge
omplint son cor de verí.

Perduda tota esperança
i de ràbia tot masell
una nit ple de venjança
pegà foc en el castell.

Pronta una gran fogatera
foren castells i jardins
i una roja clarandera
s'estenia terra endins.

I mentres la mort segava
les vides d'aquella gent
la fogatera aumentava
posant el cel tot rogent.

I afegeix l'antiga gesta
que'n mig d'aquell foc gegant
el nan jugava amb la testa
de la mora, foll, ballant.

De sobte aquelles flamades
per mal art d'encantament
quedaren petrificades
en funest isolament.

Del castell de la muntanya
sols quedà aquest roquissar
que té la figura estranya
dels focs follests d'un fossar.

I ès etern recordatori
d'una venjança cruent
qu'amb el nom de purgatori
el va batiar la gent.


Ramon Martorell Bennassar
Pollença, Maig de 1922

Almanac de les Lletres. Mallorca 1924



NOTA: no hem pogut localitzar sobre el terreny l'anomenat Purgatori d'Ariant. Sembla esvaïda entre els antics estadans la referència a un lloc concret de la finca, si és que mai vai existir.

I no serà per la manca de roques d'aspecte fantasmagòric.

 

Ariant (Pollença)