Segurament Joaquim Maria Bover de Rosselló (1810-1865) no fou un bon historiador ja que se li ha retret sovint la seva manca de rigor. En canvi no es pot negar que fou un bon contador d'històries.
Només així s'explica que periòdicament es torni a algun dels seus relats fantasiosos entre els quals destaca el que situa a Mallorca els orígens remots de Napoleó Bonapart. Aparegué publicat per primera vegada la revista Seminario Pintoresco Español de l'any 1845. Sortí novament el diumenge 26 de gener de 1896 en primera pàgina del diari La Almudaina de la qual cosa se'n va ressò el general Valerià Weyler i Nicolau en les seves memòries. Al maig de 1960 fou Joaquim Verdaguer qui insistí sobre el tema a la revista Paris Baleares.
Si cercam "Napoleó Bonapart Mallorca" a Google podem seguir amb la relació de referències: L'emperador de Mallorca (28/02/2020) de Francesc M. Rotger, El origen mallorquín de Napoleón (11/04/2020) de Joan. J. Serra, El Bonapart mallorquí i el Napoleó cors (20/06/2020) de Miquel Payeras.
Però per saber notícies certes sobre els Bonapart mallorquins cal acudir als historiadors rigurosos:
Onofre Vaquer en el seu estudi sobre els Immigrants a Mallorca segona mitat del XV recull per al 1481 l'arribada del venecià Mateu Bonapart. Al 1487 es donà franquesa de prevere per 10 anys a "Mateu de Bonapart que ha pres muller a Ciutat" i al seu germà "Baptista de Bonapart que ha traslladat son domicili." Per Ramis d'Ayreflor sabem que a principis del segle XVI els germans feren importants adquisicions de terres esdevenint propietaris de grans possessions com Son Dameto d'Esporles comprada per Mateu Bonapart als cartoixos l'any 1504. Francesc Sevillano en el seu estudi sobre Mallorca i la defensa de Bugia ens desvetlla que ambdós germans formaven part de la mostra militar de 1515 en la que s'inventariaren els homes d'honor i les armes del Regne.
La commemorada Germania (1521-1523) tendria efectes devastadors per la família Bonapart com podem llegir en aquest La persecución de las élites durante la Germanía de Mallorca de Pedro Montaner. El dia de tots sants de 1521 Baptista de Bonapart fou assessinat al convent de Sant Domingo i Mateu fou mort al port de Ciutat quan intentava fugir. Beatriu Sureda i Vicenç, esposa de Mateu també fou assessinada juntament amb la seva mare. Baptista de Bonapart i Sureda, fill de Mateu, fou atacat a la possessió de Son Dameto quedant greument ferit d'una destralada (gran destralada tenia al coll) però aconseguí finalment fugir a Eivissa. Al 1530 fou veguer i morí al setembre de 1554.
Els Bonapart tenien altres propietats i les situades a Ciutat han deixat rastres en la toponímia dels carrers que foren donats a conèixer per Zaforteza Musoles. Una donava nom al carrer de Baptista Bonapart, actual carrer de l'Estanc, al Born. També hi havia la plaça d'en Bonapart, davant la Drassana. L'edifici més emblemàtic era el que estava situat al carrer de la Palma de la parròquia de Sant Jaume. L'Arxiduc ens el descrigué:
“Solo en el carrer de la Palma, que une las dos calles transversales de Serinyà, que conduce al Born pasando por debajo de un arco, y la de la Sacristia de Sant Jaume, puede verse la sencilla, pero hermosa, casa n.º 6...A mano izquierda y un poco más arriba hay una preciosa casa de marès de color amarillo muy fuerte de cuatro pisos, cada uno de los cuales abren cuatro ventanas coronelles de tres arcos, estando la fachada terminada por un gran alero de doble viga. Un arco redondo de casetones da entrada a un pequeño patio donde se ve también una antigua coronella. La escalera con seis pequeñas ménsulas a la derecha se apoya en columnas octogonales. Según se dice, esta casa pertenció a una rama antigua de la familia Bonaparte, que vivía en Mallorca.”
El citat Zaforteza Musoles ens dona la data de l'esbucament de Can Bonapart i rebutja per desbaratada la tesi boveriana:
"En esta calle [la Palma] existió una de las casas más típicas de la ciudad, que se la conoció por Ca’n Bonapart, lo que dió lugar a leyendas y suposiciones absurdas y falsas. Fue derribada hacia 1902."
Finalment Gabriel Llabrés féu una Memòria històrica sobre la casa, datada del segle XIV, en la que posava en dubte que mai hagués estat habitada pels Bonapart.
Can Bonapart. Seminario Pintoresco Español núm. 44 (1845)
Finestra coronella de Can Bonapart. (Zaforteza Musoles)