Llong era l'adjectiu utilitzat en el català antic, abans de què a partir del segle XV s'imposàs el seu substitut: llarg.
En la toponímia mallorquina l'arcaisme ha perdurat per designar dos indrets: sa serra Llonga, a Felanitx, i cala Llonga al litoral santanyiner. Sense arribar a les característiques dels seus veïns, Portocolom i Portopetro, els mil tres-cents metres de llargària de la cala asseguraven un bon refugi per a les embarcacions.
La importància estratègica del lloc es posà de manifest en el desembarc de les tropes borbòniques al desembre de 1715 i motivà la construcció d'un reducte, una fortificació provisional amb murades de terraplè i faixines, al 1740. Aquesta fortalesa es trobava enrunada ja al 1769, reconstruint-se posteriorment. Sobre els motius d'aquesta destrucció, Josep Segura i Salado plantejà la hipòtesi de la seva relació amb el terratrèmol de Lisboa de 1755 i amb el maremot que es produí al litoral de Santanyí el dia 31 de gener de 1756. Un cronista de l'època, Nicolau Ferrer, relatà el succés i així fou recollit al Cronicón :
Ha vingut avís que en la vila de St. Anni la mar era entrada dintre la terra de mitja llegua, i deixà tanta copia de peix que les garrigues estaven plenes; fou una ona que entra dita aigua; el torrer de la torre pogué fugir, i l'aigua va omplir la torre i se'n dugué una penya que pesava més de cent mil quintars.
Més informacions sobre el fortí de cala Llonga foren recollides al programa de les festes de Sant Miquel de Calonge de l'any 1992. Gràcies a l'arxiu municipal de Santanyí podem disposar d'aquest programa aquí.
Cala Llonga ja no fa honor al seu nom. El seu recorregut lliure ha estat reduit a la mitat, per obra i gràcia de les instal.lacions nàutiques de la marina de cala d'Or. Dics i pantalans fan avui que la cala més que llonga sigui ja tan sols mitjana.
Fortí de cala Llonga