Dels més de trenta-vuit mil topònims mallorquins que tenim registrats n'hi ha exactament cinc que tenen una estructura que els diferencia completament de la resta. Aquests cinc topònims no estan formats per un nom o per un nom acompanyat d'un adjectiu com la majoria sino que estan formats per una oració composta amb una subordinada adjectiva, introduïda pels pronoms qui o que.
N'és el primer exemple es Camí que no passa, nom d'un camí situat als voltants de s'Albufera, a la zona coneguda com es Ullalets. Potser n'hi hagi d'altres però aquest és l'únic que coneixem que forma part d'aquest grup exclussiu i que no fa referència a una roca.
Perquè altres dos noms fan referència als sons que emeten les pedres en ser colpejades. El més antic, sa Pedra qui sona, ja apareix al mapa del cardenal Despuig i feia referència a una famosa pedra, ja desapareguda, situada en el pla des Seny, a la franja litoral de s'Hospitalet (Manacor). L'altra pedra encara existeix i la podem fer sonar en cas de trobar-la als voltants de cala Tonó, a s'Estanyol (Artà). En la mateixa zona de la Colònia de Sant Pere però situada al nord de s'Arenalet de na Clara podem anar a cercar una altra pedra, aquesta bellugadissa, que dona nom a una pesquera: sa Pedra que es mou.
La darrera pedra referenciada no es belluga, però presenta una acusada inclinació just al caire d'un petit relleu rocós, a prop del camí des Coll Baix (Alcúdia). Aquesta pecularietat i el fet de destacar en el coster d'un puig mancat d'altres referències la va fer mereixedora de ser batejada. El nom ? Ben senzill: es Còdol qui vol caure, nom que va ser recollit als anys cinquanta per l'infatigable Josep Mascaró Pasarius.
Aquesta curta relació podria ser completada amb un darrer nom que té més a veure amb les llegendes que amb la toponímia i que destaca per les seves ressonàncies poètiques i fantàstiques. O no és l'escenari perfecte per una rondalla un lloc anomenat sa Muntanya que riu ?
es Còdol qui vol caure
sa Muntanya que riu