A finals del segle XIX la vorera de mar deixà definitivament de ser considerada una zona perillosa i es convertí en objecte de desig. La popularització dels banys amb aigua de mar, iniciats amb finalitats terapèutiques, i de l'ús lúdic de les platges estimulà la construcció de residències costaneres per a passar-hi l'estiu.

En el període que s'estén fins a l'esclat de la guerra civil les èlits mostraren el seu poder edificant grans casals en la primera línia dels incipients nuclis turístics de l'illa. Per als seus clients benestants els arquitectes projectaren edificis que seguien les tendències de l'època: l'academicisme, l'eclecticisme, el modernisme, l'arquitectura d'inspiració colonial...La diversitat d'estils i la qualitat constructiva donaren com a resultat fronts urbans d'elevat valor estètic. Valor ja reconegut a la seva època com ho demostra la inclusió d'aquests edificis com a tema de les targetes postals. Però això era fa molt de temps, quan el turisme donava les seves primeres passes a Mallorca.

Quan el fenòmen turístic explotà, als anys seixanta, s'intensificà la valoració social de la vorera de mar i en conseqüència els preus dels solars es dispararen. Es redactaren els diferents planejaments urbanístics amb l'objecte de maximitzar els beneficis econòmics i per tant les primeres línies foren destinades a acollir grans edificis residencials amb nombroses plantes d'altura. Progressivament foren executades aquestes previsions i els grans casals de la "bella època" anaren desapareixent un darrera l'altre.

Tan sols s'ha garantit la conservació d'aquells que han estat protegits mitjançant la seva inclusió en els catàlegs de patrimoni. És el cas de Can Morell (1924), obra de Jaume Alenyar Guinard i de la casa veïna del carrer García Lorca número 13. Dues cases avui difícilment destriables dintre de la murada d'edificis que forma la façana urbana del passeig marítim de Palma.

A la resta de nuclis turístics de l'illa la situació és semblant i els darrers casals continuen sent demolits. El darrer cas que coneixem és la casa coneguda com a Can Bonet (*), que estava situada al carrer Bordils número 47 del port de Manacor. La casa ja apareix a les fotografies i postals que mostren el Porto Cristo dels anys 20, època en la que es reforça el seu caràcter de nucli d'estiueig, amb l'aparició de les primeres fondes (Can Felip i Ca na Pasta, aquesta reconvertida posteriorment en l'hotel Perelló) i la dotació dels serveis moderns: la llum elèctrica, el telèfon o el servei d'autocamions.

Situada a la cantonada de la costa d'en Blau amb el carrer Cristòfor Colon, de Can Bonet destacava el frontó format per l'elevació del cós central on es situava el terrat tancat per balustrada, els paraments de marès, amb una coloració diferent a les cantoneres, i sobretot els emmarcats de les obertures, de rajoles polícromes, blanc i blaves, expressió de la frescor i l'alegria de viure representada per la casa d'estiueig.

Els valors de la casa no havien passat desapercebuts per als redactors de la revisió del catàleg de patrimoni de Manacor però la seva inclusió en el mateix fou en va. L'esbucament dels forjats interiors, produït a l'agost de 2007, finalment ha decantat la balança cap a la demolició, consumada recentment.

 

(*) Segons consta al plànol parcel.lari conservat a l'Arxiu Municipal de Manacor el promotor de la casa fou Martí Miquel Bonet Móra, el qual va adquirir els trasts números 225-226 de la nova Colònia de Nostra Senyora del Carme, colònia agrícola promoguda al 1888 per Jordi de Sant Simó Montaner, marquès del Reguer.

 

Can Bonet