Amagats al fons de calaixos particulars, perduts per arxius i biblioteques, es conserven els testimonis d'aquells que sentiren la necessitat de registrar els noms dels llocs que descobrien, de descriure les construccions que els hi semblaven més notables o d'entrevistar als darrers representants d'oficis que anaven desapareixent. Aquests papers es troben a l'espera de l'arribada d'algú que els hi doni difusió, per exemple penjant-los a la web. Anem per feina.

Molts de dies tenc el goig de poder estar entre els molins de vent que tan poc existeixen a la nostra Mallorca; me pareix que estic a una altra vida plena de tranquilitat i benestar...Veig la torre d'on el referit és fuit per l'erosió; veig la caperutxa del gerp, i mir l'estrella, que és el conjunt de les sis antenes, que unides pel rest i aquestes amb els graellats que formen la reunió de velerons i perllongues que formen l'antena i a aquesta antena hi va la vela que és el que dona força al molí. El bou, que és un arbre, que va de la rodonja o sentenal, és poc més o manco de la mateixa llargària de l'antena a defora i aquí, per mediació d'uns ganxos hi van als cabestres, i els trepavents, que és el que aguanta els graellats.

M'acost al molí...Sent el cruixit de qualque antena que pareix que no pot pujar amb l'altra, sent el saluet de les moles que, rodant i triturant, molen el blat del pagès que, amb la suor del seu front, ha collit de la terra. M'acost més i trob al moliner, un home d'una seixantena d'anys, molt eixerit, i pareix molt bont subjecte.

Li pregunt:

-Bones tardes.
-Les mateixes.

-Què tal, i que no teniu bon vent ?
-No és gaire. No sé si vos heu fixat que vaig escapçat redó ?
-Què és això d'escapçat redó ?
-Veis, vol dir que totes les veles de les antenes van un poc arrufades, perquè així el molí pot estar més segur de les envestides del vent.
-Ja ho veig.
-I del vent, quin és el més dolent ?
-El mestral. Sabeu que ho és. A sutsuaixí pega amb força brutal que pareix que s'endú la torre i tot ha de fer ull, com no fer-ne gens...És al vent que han d'estar més alerta. Sabeu que ho és de brut ! Sempre, al molí, l'han fer anar estret, escapçat i assolat..
-Què hi podríem pujar ?
-Pujau i ho vereu.

Pujam una escala tosca, tota plena d'escalons mal fets, degut a l'erosió o als anys. Ens trobam a damunt el cintell o sia l'envelador. Aquest envelador, a una part sols està encimentat i el moliner ens diu que és per estendre-hi el blat que ha porgat i rentat. L'altra part, sols està sens arreglar i a un cantó hi sol haver un molinet petit de camp o de caramuixa, que sol esser per saber d'on ve el vent.

Entram al molí per un portal que té unes portes d'alzina i totes plenes de claus; entram i a dins hi trobam la mar de sacs de blat que ens diu que són dels seus parroquians; veim una corda penjada amb una pedra tota plena de forats i ens diu que és la romana que serveix per donar més o manco força al molí i també per graduar la farina. Pujam per una escala de caragol; al primer replà hi veim unes bolles que s'eixamplen, segons la força del vent; és el regulador; seguim més amunt i ens trobam amb uns quants sacs de farina i uns ganxos per aguantar els sacs perquè no caiguin del fariner. Pujam més amunt i ens trobam a la part alta del molí, guaitam per les finestres i veim una vista esplendorosa...

El moliner, amb una amabilitat que el caracteritza, ens ho explica tot:

-Veis ? L'arbre que és aquesta socota que va de cap a cap del molí, i aquesta roda tan grossa és el creuer. Veis les pintes que són aquestes puntes d'alzina que peguen dins els bracerols de la llanterna ?. És el que fa moldre les moles. Les veis, a les moles, veis el blat com cau de la tremuja, i pega damunt el cap de mort i amb la velocitat i el pes surt la farina feta...?

I, efectivament, miram pel forat de la riscla, que pega dins el fariner, i veim la farina, tota blanca i esponjada.

Segueix les explicacions i ens ensenya els congrenys, que és allà on descansa tota la part de defora del molí, i que serveix per girar-lo i per mediació d'una maceta posada contra l'altra, amb la barra que el moliner estira davant noltros, el mos gira...

Sentim les veletejades de baix i ens explica que el vent s'ha girat cap a la dreta. Al cap d'un poc ens veleteja de dalt i és que se gira cap a l'esquerra... I mentrestant, el vent es va calmant. Davallam amb ell i ens ensenya el mode d'aturar-lo, que és estirant el freno, que és una planxa de ferro folrada amb una post de lledoner a la roda grossa. El molí s'atura... El molí està aturat. Li desfà les veles; ens ensenya el que és fer-lo anar a ple i ens recorda la dita de "cent antenes cent plenes".

I el molí segueix la seva marxa ràpid i magestuós, i nosaltres ens despedim del bon amic moliner...


Antoni Ribas Sabater, molí d'en Feliu
Una visita als molins de vent (publicat a La Almudaina, 24/9/1933)

 

Molí d'en Feliu (Sineu)