Si alguna cosa no sobrava a les cuines pageses era l'espai. Cada element es disposava de manera precisa per a complir la seva funció a l'entorn de la negra boca de la foganya. Fou aquesta negror de la carbonissa i la imatge general d'enforinyai la que afavorí l'ús metafòric de la paraula cuina per a definir balmes i covals espargits per la muntanya i vora mar.

Així per les marines trobam llocs com sa Cuina (cala Figuera), el racó de sa Cuina (Portopetro), sa Cuineta (sa Pedrissa, Deià) i la Cuina del Moro (Formentor). A l'interior trobam sa Cuina des Pobres (en Ferrutx) i sa Cuina que dona nom a un dels nombrosos comellars que solquen la comuna de Bunyola. Ses Cuines apareixen al torrent de Penya Roja i a ses Pastores, a Artà. Al castell d'Alaró trobam un racó de ses Cuines. Petits deuen ser els covals que han d'explicar el nom de ses Cuinetes, al comellar de Can Millo i a Pastoritx.

En aquesta ocasió la nostra atenció s'ha fixat en unes cuines que han estat assimilades a un element antic segons el seu nom. Són ses Cuines Velles que es troben al llevant del cim del puig de sa Bassa o de sa Comuna, a Fornalutx, a unes penyes situades al costat del camí que puja al coll d'en Biel. A part de l'espectacularitat del penyal l'interès del lloc rau en que són l'escenari principal d'una rondalla que combina coves, gegants, tresors i paraules màgiques. Serveixi d'exemple el següent fragment que conté el relat i les advertències que fa el protagonista, un pobre llenyater, al seu germà, un ric propietari de terres:

Com tu saps, no teníem cap dobler aquí. He enviat es nin a cercar una pesseta perquè tenia gana i estic ben content que la mos hagis deixat. Idò me n’he anat a sa Comuna, per devers ses Cuines Velles, a fer un poc de llenya per poder tornar-te sa pesseta i quan he estat damunt un pi sec que hi havia he sentit unes veuotes. M’he amagat i han passat tres gegants que feien més de tres metres d’altura i com tu saps molt bé a ses Cuines Velles hi ha una penyota i en aquesta penyota que fa barbacana digueren: - Obritapeña!  -i sa penya s’obrí. Entren els tres gegants dins sa penya. - Tànquitapeña! – i sa penya se tancà. Han estat per ventura mitja hora o tres quarts allà, he suposat jo.  - Obritapeña!  - Tornen a sortir.  - Tànquitapeña!  - I sa penya se torna a tancar. I se’n van cantant aqueixes filomenes que canten ells. T’ho dic perquè no hi vagis, eh? Perquè ara estaran escalivats. Allà dins he berenat. M’he menjat una cuixa d’ovella, he begut un tassó de vi i  els hi he pres un bon munt de doblers. Doblers n’han quedat molts. Allà hi ha durets d’or...  allà hi ha pessetes... i allà hi ha “calderilla”. Alerta que no t’agafin si hi vols anar. Jo de tu, no hi aniria.

Però el germà hi anà i d'ell en feren trossos els gegants, com a càstig exemplar per aquells que volen el que no és seu.

Un germà pobre i un germà ric. Un tresor dins una penya tancada que s'obri només pronunciant les paraules màgiques. Canviau l'almud per mesurar les monedes per unes balances i els tres gegants per quaranta lladres, pronunciau obri't sèsam en lloc d'òbritapenya i tendreu un Ali Babà fornalutxenc.


NOTA: Obri bitzoc ! és la fórmula màgica d'obertura que trobam en versions diferents i més elaborades d'Ali Babà i els quaranta lladres com les que apareixen en els aplecs de rondalles mallorquines de l'Arxiduc Lluís Salvador (Es dotze lladres) i de mossèn Antoni Maria Alcover (Es tres germans i es nou gegants). La versió que hem presentat i que trobareu íntegra aquí du per títol sa Cova des Gegants i fou narrada i enregistrada fa molts anys a la plaça de Fornalutx per Joan Mayol Albertí (a) Nova. Ha estat transcrita i compartida amb nosaltres pel seu nét Joan Maiol Bisbal de qui n'agraïm el gest.

 

ses Cuines Velles (puig de sa Bassa, Fornalutx)