Un repàs toponímic dels castells de Mallorca ens condueix a fer-ne quatre grups. El primer seria el dels castells que defensen nuclis de població: castell de Bellver, castell de Sant Carles i castell de Capdepera. El segon grup seria el dels castells situats a penyalars més o menys inacessibles pensats com darrers reductes de resistència i refugi de la població. Són els castells roquers i en tenim tres: castell d'Alaró, castell de Santueri i castell del Rei.
El tercer grup seria el algunes fortaleses que formen part de la xarxa de vigilància litoral i que pels seus elements constituents (presència de fossats per exemple) també han rebut l'apel.latiu de castell: castell de n'Amer, castell de Sant Elm i castell de Manresa. El quart i darrer grup seria el de les possessions que han sofert remodelacions que els han donat l'aspecte de castells (castell de Bendinat, castell de Son Vida).
A l'anterior hem d'afegir que també s'empra la paraula castell o els seus derivats (castellet, castellot, castellàs, castellets, castellots, castellassos, castellassets) per designar monuments d'èpoques històriques diverses, que van de l'època pretalaiòtica fins al període medieval (castell des Moro, castellet de Llevant) o com a metàfores toponímiques de roques o penyals que recorden la forma dels castells (roca des Castellet, es Castellot).
De tota aquesta sèrie avui ens centrarem en el segon grup, en els castells roquers. No tractarem però aspectes històrics o etimològics si no una qüestió més bàsica -i més escandalosa- com és la dificultat de la seva visita.
En primer lloc cal senyalar que tots tres tenen la consideració de Bé d'Interès Cultural (BIC) i que la Llei del Patrimoni Històric de les Illes Balears de 1998 assegura la seva visita pública en el seu article 34 c). Diu així aquest article:
Els propietaris, titulars d'altres drets reials i posseïdors de béns immobles d'interès cultural estaran obligats a permetre:
La visita pública dels béns, almenys quatre dies al mes i en dies i hores prèviamen assenyalats. En casos justificats el consell insular corresponent podrà dispensar totalment o parcialment del règim de visites.
Establerta aquesta premisa comencem la visita pel castell del Rei, Pollença.
Aquí ens trobarem amb un vigilant jurat, situat a l'estret de Ternelles, que amablement ens informarà de que: a) no és possible la visita perquè a la finca hi passa les vacances "la senyora". Aquesta referència no deixa de tenir la seva lògica quan parlam de castells, senyors i serfs; b) no és possible la visita perquè no es disposa de permís; c) és possible la visita.
I com s'obté el permís ? Caldrà dirigir-se a una oficina bancària on se'ns donarà un número de fax on podrem adreçar la nostra petició però el més probable és que no obtinguem cap resposta. En qualsevol cas l'accés al castell depèn de la discrecionalitat de la propietat, amb l'agravant de tractar-se d'un camí amb sentències judicials favorables al seu ús públic i amb un pla aprovat que regula aquest ús.
Continuem la visita pel castell de Santueri, Felanitx.
Pensam que aquí no hi haurà problema, el castell és un reclam turístic de primer odre, publicitat i senyalitzat. Aparcam el cotxe a l'esplanada, a la vista de la magnífica murada de l'entrada del castell. Pujam els escalons, rodejats de nombrosos turistes despistats. Arribam a la porta i la trobam... tancada per set dotzenes de panys i cadenes. No hi ha cap retol informatiu del període o horari d'abertura, si és que s'obri mai. Adéu a la visita del castell. Sempre queda el recurs de visitar el proper puig de l'Envestida, imaginant que som l'enemic assetjant la fortalesa.
Bé, direu vosaltres, el castell del Rei i el castell de Santueri són privats, però sempre ens queda la possibilitat de visitar el magnífic castell d'Alaró, que en principi no ofereix cap problema d'accés.
Això és cert però només si no sortim del camí i no trespassam la zona on es localitza l'ermita de la Mare de Déu del Refugi i l'hostatgeria -on és del tot recomanable passar-hi el vespre. Si volem visitar la cova de Sant Antoni, la presó des Moros o es Aljubs ens podem trobar amb la desagradable sorpresa de què el propietari dels terrenys -sí, perquè el castell d'Alaró també és privat- ens treu de la seva finca, emprenyat pels nuls beneficis que li aporta l'allau de visitants al castell.
Aquesta és la situació de tres monuments emblemàtics de Mallorca al març de 2008. Mentrestant les institucions continuen amb el seu discurs de la recuperació i valoració del patrimoni, de la desestacionalització turística, del turisme cultural... i tota la retòrica de sempre.
Castell d'Alaró
Castell del Rei, abans de la reforma -març 1989-
Castell del Rei, després de la reforma
Castell de Santueri
Entrada del castell de Santueri