Còdol, cót, còtil, mac, pedra, roca, quer... Disposam de moltes denominacions per designar els blocs petris, normalmen aïllats, que han atret l’atenció dels habitants d’aquesta terra des de temps immemorials.
La imaginació popular els ha lligat sovint als gegants, assimilant els enormes còdols a molestes “pedretes” tretes de les sabates d’aquests sers fantàstics. És el cas de la roca des Castellet (Manacor), del macolí des Gegant (Felanitx) o de la roca d'en Fortuny (Estellencs).
En altres ocasions se li atribueixen a les pedres algun tipus de poder. Així els nins herniats eren asseguts a una roca concreta, denominada la Sella , de la cova de Sant Martí (Alcúdia) amb l’objectiu de curar-los. I a les dues rutes de peregrinació més importants de Mallorca trobam roques on els peregrins llançaven macolins per tal de veure satisfet un desig:
Al camí de Caimari a Lluc (o camí de ses Creus) hi ha el còdol d’en Seda o còdol d’en Ceba. Una de les tradicions conta que les al.lotes que volien trobar marit havien de tirar cinc pedretes a un forat del còdol. Si alguna de les pedretes quedava al forat volia dir que en un any trobaria enamorat o es casaria.
Al camí de Sant Salvador de Felanitx hi ha la pedra des Perdons. La tradició atribueix a la pedra el poder de perdonar els pecats si es copejada per una altra pedra. Una glosa es refereix al poder d’aquesta pedra, situada al costat del camí vell, abans d’arribar a sa Capelleta.
Anant a Sant Salvador
hi trobareu una roca
qui la fer i qui la toca
guanya cent anys de perdó
Aquestes pedres resten vora els vells camins, malgrat només són conegudes d’un petit percentatge dels caminants que passen a la vora. No és el cas d’una altra pedra singular feta desaparèixer per un acte vandàlic. Sa Pedra qui Sona era una pedra situada a prop de cala Bóta (Manacor) que tenia la propietat de ressonar harmoniosament, amb unes vibracions extraordinàriament prolongades, si era copejada amb un bastó.
Veritablement devia ser una pedra molt famosa ja que és un dels pocs relleus que apareix al mapa del cardenal Despuig, de 1784, i era motiu de visita per als primers viatgers que vengueren a l’illa al segle XIX. Gaston Vuillier la descriví al seu llibre Les Illes Oblidades, publicat a París al 1893. Cosme Aguiló (Toponímia i etimologia) recull la següent glosa:
Mu mare tan bona al.lota
me va dur a l'Hospitalet
i un poc més avallet
hi ha sa Pedra qui Sona
Pedra des Perdons (Sant Salvador de Felanitx)
Macolí des Gegant (Sant Salvador de Felanitx)
Forat del còdol d'en Ceba o còdol d'en Seda
Roca des Castellet (Manacor)