Sempre es considerà l’òliba com una au de mal averany. Llegim al DCVB que el seu cant era considerat un avís de mort o de desgràcia pròxima. També es creia que les òlibes es bevien l'oli de les llànties de les esglésies.
D’aquest fet prové una etimologia popular segons la qual el nom prové de la frase “oli beu” > òliba.
L’investigador Rafel Perelló ens informa de molts altres mals auguris llegits antigament del comportament d’aquestes aus:
Si vola molt prop d'un claper, el claper s'esbuca.
Si vola per dins una esglèsia i crida constantment, potser que pegui un llamp a l'esglèsia.
Si ens segueix fins a una pallissa o un estable i crida constantment, ens està avisant que una bístia té un problema o una malatia.
Si canta devora la casa on hi ha un malalt, aquell vespre o l'endemà morirà.
Si se posa damunt la taulada d'una casa, morirà un dels seus habitants.
Si anam en bicicleta i canta una òliba, pegarem un esclat o la bicicleta s'escarromiarà.
També es deia que les òlibes tomaven els capells als homes, sobretot quan passaven de vespre per devora un cementeri.
Hi havia, però, una invocació per evitar els efectes negatius del cant de l'òliba. Consistia en repetir tres vegades la següent sentència: "animalet de déu, canta per tú mateix".
La seva associació persistent a un determinat lloc ha motivat l’aparició d’alguns topònims relacionats amb aquest ocell. Sabem els següents:
Camí de ses Òlibes (Campos), coma de ses Òlibes (Selva), comellar de ses Òlibes (Llucmajor), cova de s’Òliba (Santanyí), cova de ses Òlibes (Felanitx, Santa Margalida), hort de ses Òlibes (Campos) i torrent de ses ses Òlibes (Deià),
Cova de ses Òlibes (Santa Margalida)