Reben la denominació de llatzarets aquelles edificacions situades als ports en les quals eren reclosos durant un període de temps determinat -sa quarantena- mariners i mercaderies sospitosos d'estar infectats. Es tractava d'evitar la propagació de malalties i epidèmies i en ocasions també s'hi traslladaven els nàufrags que havien estat rescatats. Composaven el llatzaret les edificacions per a passar la quarantena pròpiament dita, els allotjaments dels encarregats de la vigilància (superintendent, regidor, tropa, custos o guarda...) i altres edificis com la capella. Una elevada paret de tancament - per evitar fuites - rodejava les instal.lacions.

La toponímia conserva a Mallorca el record de tres llatzarets. El principal i més antic (de 1656 segons la làpida conservada) es localitzava al port de Palma, entre s'Aigua Dolça i la caleta des Mal Pas i es coneix també amb el nom de sa Quarantena. El segon llatzeret el trobam al port d'Alcúdia i sabem per Jeroni Berard (Viaje a las villas de Mallorca, 1789) que fou sufragat pel bisbe Juan Díaz de la Guerra el qual ocupà la diòcesi entre 1772 i 1778. El mateix autor va incloure al plànol iconogràfic de la ciutat d'Alcúdia la planta i el perfil de l'edificació. També sabem que a principis del segle XIX ja presentava símptomes de decadència segons John Carr, un dels primers viatgers anglesos que publicà les seves impressions  (Descriptive travels in the southern and eastern parts of Spain and the Balearic Isles in the year 1809).

El llatzeret més modern -data de 1815-  el trobam al port de Sóller i té la particularitat que durant el segle XX fou reconvertit en una instal·lació encara més sinistra. Durant la guerra civil actuà com a camp de concentració per als presoners republicans, obligats a distints treballs forçats com el de la construcció de la carretera del far de Muleta.

I en quin estat es troben actualment aquestes edificacions ? Tractant-se de Mallorca ja podem suposar que lamentable.

I efectivament del llatzaret de Palma, avui un espai lliure públic,  només s'han conservat els dos portals forans, això sí, són monumentals. El llatzaret del port d'Alcúdia conserva el mur perimetral i algunes separacions interiors. Transformades algunes dependències en habitatge unifamiliar avui semblen habitades per ocupes. El llatzaret de Sóller conserva també el mur perimetral i unes dependències al costat de la mar utilitzades a l'actualitat com a magatzem per a piraigües.

En resum, els llatzarets mallorquins fa temps que foren deixats de la ma de Déu. Si volem veure un llatzaret ben conservat, posat en valor i dedicat a distints usos haurem de visitar el llatzeret de Maó.

Com deu esser que en qüestions de protecció del patrimoni natural i cultural els menorquins sempre ens donen amb cullereta ?

 

ACTUALITZACIÓ (14/02/2017): Llegim a la premsa que els ocupes que habitaven sa Quarantena d'Alcúdia l'han desallotjat i que la construcció fou llegada per Felicià Fuster a l'Ajuntament suggerint un possible ús cultural de la mateixa. S'obre per tant una finestra d'esperança per a una digna recuperació de l'immoble.

 

Llatzeret de Palma

Llatzeret d'Alcúdia

Llatzeret de Sóller

 

En els voluminosos anals dels disbarats etimològics mereix figurar amb lletres d'or el cas del poble de Llorito. Aquest topònim demostra com fins i tot els catedràtics i filòlegs més prestigiosos poden ficar la pota fins al coll i que per tant s'ha d'anar molt en compte a l'hora de plantejar les etimologies dels noms de lloc.

Així  Álvaro Galmés de Fuentes afirmà que Llorito derivava del llatí  laureto "loredal" i que "la modificación de la e en i se debe al influjo árabe, lo que confirma el carácter mozárabe de nuestro topónimo".

Aquesta tesi també fou subscrita per l'eminent Joan Coromines i per Mascaró Pasarius en el seu volum I de l'Onomasticon Cataloniae:

"Llorito. El poble del centre de Mallorca que ha dut des d'antic aquest nom tradicional, de nissaga autòctona, que avui s'ha preferit catalanitzar a ultrança, canviant-lo en Lloret (de Vista Alegre). L'etimologia és la mateixa, ll. Lauretum "lloredar", si bé amb el tractament fonètic mossaràbic de la -u i de la -e."

Pero el més significatiu d'aquest cas és que l'etimologia correcta ja havia estat establerta més dos cents anys abans. En concret fou Jeroni Berard qui deixà el següent apunt en el seu Viaje a las villas de Mallorca (1789):

"Llorito. Fuera de su población [de Sineu], a una corta legua por su poniente, tiene un lugar sufragáneo que llaman Llorito y que antes fue conocido con el nombre de Manresa...Mudóse el nombre al de Llorito, por motivo de haber logrado los vecinos de dicho lugar el permiso del pontífice Paulo III para construir una iglesia dedicada a Nuestra Señora de Loreto, para facilitar los oficios divinos a la gente imposibilitada de transitar en tiempo calamitoso".

Així mateix Joan Coromines tengué temps de rectificar el seu error i ho féu en el volum octau de l'Onomasticon analitzant la transformació fonètica Loreto > Lorito i la difusió del nom a partir del regne de Nàpols. Errare humanum est.

 

Llorito

 

Mallorca no és el Congo però entre els seus noms podem rastrejar la petjada d'algunes feres. Són lleons totalment inofensius com els que decoraven les sortides d'aigua de notables abeuradors i rentadors que han estat immortalitzats per les fotografies antigues. La seva singularitat féu que el nom arrelàs entre els elements dels voltants i així avui en dia el Lleó ja desaparegut encara dóna nom a Pollença a un carrer i a una creu. Per la seva banda a Felanitx el Lleó del seu abeurador va anar traslladant-se pel camí de Ciutat conforme el creixement del poble l'anava espitjant fins que li varen perdre la pista per darrera una filera de cotxes aparcats, allà per devers la cantonada amb el carrer Socors.

En altres ocasions l'origen del topònim no es troba en un simple grifó sinó en una magestuosa escultura. Arxiconegudes i famoses són ses Lleones des Born però segurament aquestes fugirien corrensos amb la coa entre les cames si algun dia abandonàs el seu refugi de pedra i aparagués per Ciutat la bèstia descomunal que un soldat anònim va cisellar a la roca, allà pels anys quaranta, a les rodalies del llogaret felanitxer de s'Horta i que ha acabat per donar nom al seu camp de futbol, sa Lleona.

Però habitualment no coneixem el referent dels nostres noms. No sabem que hi pinten uns cadells a Bunyola i a Palma: es Lleonet, devora Can Penasso i el camí des Lleonets devora Son Sardina. Ni perquè un comellar de la possessió palmesana de Son Morlà, situat entre el puig de s'Espareguera i s'Aigua Blau, rep el nom de comellar des Lleons o des Lleó. O que hi fa a Son Catlar (Campos) el pas des Lleó. Tal vegada facin referència a un antropònim, per exemple Lleonard, com és el cas del pont des Lleó i del torrent del Lleó, a Selva, segons apunta Damià Ferrà Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Mallorca no és el Congo però hi ha un camp a Son Suau (Manacor) batiat amb aquest nom tan sonor: es Congo. Qui sap si el sementer es coneix així perquè els que el conraven eren negres o perquè eren obligats a treballar-hi com a tals.

 

sa Lleona (s'Horta)

 

Penya-segats com els que configuren la cara occidental de la moleta de Son Cabaspre criden l'atenció dels geòlegs i geomorfòlegs interessats especialment en els processos que han intervingut en la seva formació.

En el seu argot enrevessat expliquen la forma adoptada per les dures calcàries liàssiques d'aquests penya-segats com a resultat de sedimentacions remotes, orogènies alpines, ruptures provocades per falles i el modelat conseqüència del domini gravitacional.

Potser els escaladors, sempre cercant nous escenaris per a la seva activitat, també s'hagin fixat en aquests penyals, especialment en el diedre que constitueix un punt feble de la paret i per tant una possible via d'ascens al cim de la mola.

Ja s'hi fixaren els habitadors tradicionals de les terres de Son Dameto, Son Cabaspre i de Son Simonet als ulls dels quals aquests dos plans de roca intersectats segons un angle gairebé pla semblaven talment les pàgines d'un enorme llibre obert.

Un llibre que per ells tenia una utilitat pràctica ja que en funció del grau d'il.luminació sabien en quina hora del dia es trobaven. És per això que aquest penyal era conegut indistintament amb dos noms: penyal des Migdia i es Llibre.

es Llibre

es Llibre (moleta de Son Cabaspre)

 

Un interval inferior a tres segons entre el llamp i el tro o que s'alcin els cabells són senyals evidents de què ens trobam en plena zona de perill. La recomanació en aquests casos és certament espartana: cal ajeure's a terra i aguantar estoicament la remullada. Evidentment això no ho fa ningú i en cas de veure'ns sorpresos per una tormenta continuam refugiant-nos a llocs molt poc recomanables, com poden ser una petita balma o un arbre, una decisió errònia que pot tenir conseqüències mortals.

A part de víctimes ocasionals, edificacions enrunades, arbres trossejats, incendis o penyals castigats les vergues dels llamps descendint del cel també han deixant la seva marca en alguns dels nostres llocs en forma de nom. Com és lògic predominen allà on el terreny presenta una prominència i també són freqüents a la vorera de mar. Penya des Llamp o penyal des Llamp són els noms més ubicus i els trobam per exemple a Bunyola, Santa Maria, Sóller, Escorca, Pollença o Manacor.

Els indrets més coneguts d'aquesta sèrie són andritxols: cala Llamp i es cap des Llamp. Al mateix terme, en terrenys de Son Ensenyat, el fenòmen atmosfèric es basta tot sol per a la designació d'un lloc: es Llamp. El mateix passa a la costa de Formentor, a la punta de la Nau, un sector de la qual es coneix com el Llamp i a la costa gabellina, a prop des Freu, el qual designa el tram costaner on ara fa exactament vuitanta anys embarrancà el vaixell el Golea.  A Pollença trobam la tossa del Llamp. Com hem dit els arbres actuen com atractors i com a mínim coneixem un Pi des Llamp.

Designant depressions del terreny només trobam un indret, a Son Martí (Calvià). És la coma des Llamp. Altres indrets del litoral són s'escull des Llamp (Sóller) o es caló des Llamp a Santanyí i a Manacor, el manacorí també conegut com a caló des Soldat.

Que s'havien d'evitar els arbres aïllats en cas de tormenta ho sabien bé en el segle XIX els habitants d'Escorca i els que transitaven pel camí que comunicava amb Lluc. Els ho recordava s'alzina de ses Tres Creus, situada devora el camí just a prop de l'oratori, mostrant una creu a cada branca en record de cadascun dels homes morts el dia de Sant Llorenç de 1825 quan un llamp fulminà la foradada soca d'alzina que havien triat com a improvisat refugi.

 

Llamp als voltants d'en Ferrutx