Les formes del relleu que presenten dues elevacions separades per una zona més baixa tenen la seva pròpia metàfora toponímica, extreta d'una de les peces del guarniment emprat per a muntar les bísties, la sella.

A la toponímia illenca dominen els diminutius -sa Selleta-, de les quals en trobam diversos exemples a l'interior: al puig d'en Saragossa, al penyal de s'Evangèlica (on també dona nom a un pas), al puig d'en Porrassar, a l'esquena del Galatzó damunt es Ratxo o a Can Bajoca, on la concavitat ha estat aprofitada per bastir-hi un coll per a caçar tords.

També en trobam al litoral, designat en aquest cas roques o esculls:  sa Selleta de s'Heretat (cap Vermell), sa Selleta de Son Jaumell (cap des Freu), o la del cap de ses Salines.

Una roca és també la ressenyada per Jeroni Boix de Berard i de Solà en el seu Viaje a las Villas de Mallorca (1789) en descriure la cova de Sant Martí. La roca era coneguda amb el nom de la Sella pel costum de les mares d'asseure-hi els nins herniats, amb la creença -qui sap si connectada amb pràctiques ancestrals- de què sanarien.

No podem acabar sense referir-nos a la muntura més grossa de Mallorca: el puig Major o la sella d'en Torrella, en ocasions immaculadament blanca com a l'entrada de l'hivern d'enguany.

 

Sella d'en Torrella o puig Major

Sella d'en Torrella (puig Major)

sa Selleta

sa Selleta (a la dreta des puig d'en Porrassar)

sa Selleta (Can Bajoca)

sa Selleta (Can Bajoca)