Va tenir raó Teresa Forcades quan va denunciar, ara fa poc més d'un any, que la campanya encetada per la Organització Mundial de la Salut amb motiu de la pandèmia de grip nova no era més que un montatge que tenia un beneficiari clar: les multinacionals farmacèutiques.

La mortalitat associada al virus H1N1 fou molt baixa, sobretot en relació a la histèria col.lectiva que va ser alimentada per les autoritats i multiplicada pels mitjans de formació de masses, sempre disposats a inocular una nova dosi del virus de la por.  Por que en el cas de les malalties infeccioses té les seves arrels en les epidèmies històriques, veritablement mortíferes com a resultat de la conjunció d'unes pèssimes condicions de salut de la població i d'un escàs desenvolupament de la medicina.

A Mallorca una de les que ocasionà més estralls fou la pesta de 1652, la darrera de les grans pestes. S'ha estimat que moriren a l'entorn de 15.000 persones, un 15 % de la població de l'època. Les cròniques fetes als diferents municipis detallen les mesures que es varen prendre, el nombre d'afectats i els llocs, ben allunyats de les poblacions, on foren enviats els malalts i on foren enterrats els mort per evitar l'extensió del contagi.

Així sabem per exemple que aLlorito els morts eren enterrats a sa Vinya Vella de Binitaref o que la possessió de Son Joan Arnau fou habilitada com a lloc de quarentena. A Bunyola els posats en quarentena foren enviats a Son Ignasi i a Alaró els enviaren a Son Curt. A Valldemossa les barraques pels empestats s'aixecaren a Son Calafat, a la font de s'Abeurada i a sa Comuna. A Andratx el lloc escollit fou l'alzinar de Son Seguí. A Inca la vora del torrent de Can Tabou, el convent des Franciscans i es Carnatge situat a Son Beltran. A Llucmajor la possessió de Son Cases Noves. A Palma es bastiren llatzarets a Son Hug, Ca l'Ardiaca, Son Pardo, al fort del camp Pelat, al convent d'Ítria i al convent de Jesús. Els terrenys dels voltants d'aquest darrer convent i els de l'església de Sant Magí s'empraren com a cementeris. Es cavaren fosses a Can Salvà (Santa Maria) i a Son Sord (Llucmajor)...i a tot arreu, així com a tot arreu sorgiren els topònims relacionats amb la nova epidèmia: es Llatzeret, es Fossaret, sa Quarentena, es Cementeri Vell.

Més de cinquanta anys després encara eren erigides creus commemoratives en aquests llocs. Així mossèn Bernat Ferrà aixecà al 1736 un creu de ferro, la creu des Fossaret, al costat del camí d'Esporles a Establiments, al lloc conegut com es regueró des Coll, passat el coll d'en Portell. Anys abans, al 1711, havia fet el mateix el rector d'Algaida, Miquel Amengual, aixecant una creu de pedra en el centre d'un comellar humid i ombrívol, orientat a gregal, lloc triat pels algaidins per enterrar els seus morts. Un lloc situat a un quilómetre i mig enfora del poble, dins les garrigues de Binicomprat.

En aquesta llòbrega clotada, on encara trobam fosses obertes enmig de l'espessa vegetació, l'ànima pot percebre el desassossec i la tristor que infundeix el sofriment. Afortunadament Teresa Forcades va tenir raó, ara fa poc més d'un any.

 

Creu des Cementeri Vell (Algaida)