Bé, no va ser mai com el Born però així mateix transitava gent pels cingles del cap Ferrutx, entre es Caló i sa Vaca. Hi havia la gent que vigilava la costa, com aquella guarda secreta que habitava la barraqueta del puig de s'Àguila o els torrers de sa Talaia que baixaven a cercar aigua a l'amagada font a la qual hi deixaren el seu nom.

També hi havia els pescadors de canya que es dirigien a aquelles pesqueres que semblaven trobar-se a la fi del món i que subministraven tan esplèndides captures.  O potser es podia veure algú que encalçava una cabra, com aquell pastor que no dubtà en llançar-se al mar, de damunt la cova des Coloms, per capturar l'animal que volia fugir nedant.

Però sobretot, i a la vista dels testimonis que ens han deixat, hi havia carboners. Als llocs més inversemblants podem trobar el rotle d'una sitja, ja sigui una simple garlanda de pedres o un elaborat marge de paret seca de dos metres d'altura. Estan penjades a les rossegueres que es desplomen damunt la cala Fosca o devora de les coves des Triquet des Moro, emprades com aixopluc. N'hi ha als corrals Cremats o al saragall des Niu de s'Àguila o a la Galta des Puig. Potser és degut a aquesta abundància que s'ha conservat el malnom d'un d'aquells carboners, associat a una sitja i a una barraqueta: en Violí.

Segur que la gent que com en Violí feinejava pel cap Ferrutx era gent dura, acostumada a la feina feixuga, com la que suposava haver de pujar la bístia amb les sàrries carregades de carbó, coster amunt cap al collet des Vent. Això sí, tota la gent que trescava pels cingles tenia una cosa en comú: un motiu lògic per a fer-ho. Ja fos collir fonoll marí, arreplegar cabres, fer carbó, pescar o vigilar...sempre hi havia un motiu ben concret, una raó que ho explicava. Res a veure amb l'actualitat, on l'abundància de mitjans multiplica les possibiltats de què es produeixin autèntiques absurditats.

Com absurd és que l'Administració de Costes decidís que s'havia d'atermenar aquest tram de litoral. Ho marca la llei de Costes i qualcú, a Palma o a Madrid, donà l'ordre: "procédase al deslinde del dominio público marítimo terrestre del cabo Ferrutx, en el municipio de Artà, isla de Mallorca, comunidad autónoma de las Illes Balears". I ja em tens als helicòpters fent els seus viatges atronadors per a desplaçar tot el material necessari fins a la base d'operacions. I ja em tens al topògraf, errant solitari, senyalant al cel amb el seu bastó GPS, fent càlculs i marcant amb spray per roques i voreres. I ja em tens a la brigada de picapedrers amunt i avall per rossegueres i penyals, amb el ciment, les paletes i les pesades fites, flastomant per haver de complir aquelles ordres tan mancades de lògica.

Perquè no té cap lògica fitar un paratge abrupte i natural, on ni el promotor més descabellat hi preveuria cap altre ús. Perquè per a més inri s'atermena el domini públic dintre d'una finca que és tota pública, perquè la va adquirir el Govern de les Illes Balears per a crear el Parc natural de la península de Llevant. Perquè no té cap lògica haver de destinar-hi tal quantitat de recursos quan amb tota seguretat la demarcació de Costes té una llarga llista de tasques molt més necessàries i útlils per a la comunitat -què tal continuar posant ordre a les invasions del domini públic per part dels xalets situats a primera línia ?

Esteim acostumats a lògica irracional de l'Administració però aquesta és certament una mostra de les bones. Si el sen Violí ho hagués vist ! Me'l puc imaginar contant la feta per Artà, tot astorat:

Vatuadéu no ho creureu ! Idò va venir una colla d'homes, carregada amb paletes i ciment, i començaren a posar fites devora el meu rotle, allà per devers el cap Ferrutx ! No sé perquè ho feien però per a mi que era gent que havia perdut completament el cap. No té altre explicació !

 

Sitja d'en Violí