Són habituals els escuts situats sobre els portals d'accés dels casals urbans i de les possessions. Era la millor ubicació possible per assegurar el compliment de la seva funció: informar als visitants sobre el llinatge i en conseqüència el poder detentat per part de la família propietària de l'immoble.
La referència als escuts en la toponímia mallorquina és més rara i de fet només coneixem dos casos en que la paraula és emprada com a genèric. Un es troba al municipi d'Artà i res sabem de la seva antigüetat o dels motius de la seva denominació. És l'escut del Rei que designa un penyal que s'eleva al llebeig del coll Paret, obert entre el puig del Rei i la Senyora just per damunt de la font Soberana.
De l'altre escut podem fer més precisions ja que sabem que és nom de mariners, que té un caràcter metafòric i que la seva antigüetat no sobrepassa els cent quinze anys. S'ubica a les penyes de la costa llucmajorera, en el sector de Llucamet, i li diuen l'escut del Barcelona.
NOTA: Volem agraïr a Tomàs Mut i a Miquel Rigo que fessin possible l'excursió marítima a les penyes de Llucamet, tant de temps desitjada.
Escut del Rei (Artà)
Escut del Barcelona (penyes de Llucamet)