En els voluminosos anals dels disbarats etimològics mereix figurar amb lletres d'or el cas del poble de Llorito. Aquest topònim demostra com fins i tot els catedràtics i filòlegs més prestigiosos poden ficar la pota fins al coll i que per tant s'ha d'anar molt en compte a l'hora de plantejar les etimologies dels noms de lloc.
Així Álvaro Galmés de Fuentes afirmà que Llorito derivava del llatí laureto "loredal" i que "la modificación de la e en i se debe al influjo árabe, lo que confirma el carácter mozárabe de nuestro topónimo".
Aquesta tesi també fou subscrita per l'eminent Joan Coromines i per Mascaró Pasarius en el seu volum I de l'Onomasticon Cataloniae:
"Llorito. El poble del centre de Mallorca que ha dut des d'antic aquest nom tradicional, de nissaga autòctona, que avui s'ha preferit catalanitzar a ultrança, canviant-lo en Lloret (de Vista Alegre). L'etimologia és la mateixa, ll. Lauretum "lloredar", si bé amb el tractament fonètic mossaràbic de la -u i de la -e."
Pero el més significatiu d'aquest cas és que l'etimologia correcta ja havia estat establerta més dos cents anys abans. En concret fou Jeroni Berard qui deixà el següent apunt en el seu Viaje a las villas de Mallorca (1789):
"Llorito. Fuera de su población [de Sineu], a una corta legua por su poniente, tiene un lugar sufragáneo que llaman Llorito y que antes fue conocido con el nombre de Manresa...Mudóse el nombre al de Llorito, por motivo de haber logrado los vecinos de dicho lugar el permiso del pontífice Paulo III para construir una iglesia dedicada a Nuestra Señora de Loreto, para facilitar los oficios divinos a la gente imposibilitada de transitar en tiempo calamitoso".
Així mateix Joan Coromines tengué temps de rectificar el seu error i ho féu en el volum octau de l'Onomasticon analitzant la transformació fonètica Loreto > Lorito i la difusió del nom a partir del regne de Nàpols. Errare humanum est.
Llorito