Una de les tasques periòdiques que havien de realitzar els pescadors d'un temps era el tenyit de les xarxes. La feina era necessària degut a que les fibres naturals amb les quals es confeccionaven (espart, lli, cànem o cotó) s'anaven podrint a causa del contacte amb l'aigua de la mar. L'activitat del tenyit de les xarxes va desaparèixer a partir dels anys 60 del segle XX quan es començaren a emprar les xarxes de niló.
El procés consistia en triturar escorça de pi i bollir-la amb aigua dintre d'una olla grossa de ferro o d'aram. Amb aquesta aigua s'omplia una pica on es disposaven les xarxes durant un parell de dies. Posteriorment es passaven amb aigua dolça i s'assecaven al sol.
Al llibre Home i natura a Cabrera, Salvador Vadell pescador de Porto Cristo ens descriu el procés:
“Ses xarxes de cotó o cànyom s’havien de tenyir cada quinze o vint dies. Es feia una bullidura d’escorça de pi dins una olla grossa. Després s’abocava es suc dins sa pica i s’hi passava sa xarxa, que quedava acaramullada tota sa nit. L’endemà s’estenia al sol perquè eixugàs. D’aquesta manera sa xarxa agafava cos i no se podria”.
Segur que als diferents ports de les illes es conserven algunes d'aquestes piques però només coneixem de l'existència d'un lloc anomenat es Tenyidor a Cabrera i d'una pica amb unes dimensions de 1,2 m per 0,95 m que podria haver servit a tal fi. Altres testimonis assenyalen una petita cavitat circular, amb una mossa a un costat.
