Les eres són un bon testimoni de  l'expansió que assoliren els cultius cerealístics a Mallorca. No hi ha possessió o casa de pagès que no tengui una era a les proximitats i en realitat les podem trobar a tot arreu, des de vorera de mar fins a prop dels cims de la Serra. En són exemples les eres del porxo des Vent (Teix) i del porxo de sa Mola (Massanella), ambdues fregant els mil metres d'altura.

Per a bastir una era únicament es requerien dues condicions: la primera la possibilitat, per mínima que fos,  de sembrar blat, civada o ordi, als terrenys circumdants. La segona, tenir una exposició al vent suficient per permetre separar el gra de la palla després d'acabar de batre, feina que es realitzava en els calorosos mesos d'estiu.

La toponímia que ha generat aquest element etnològic es caracteritza per la presència d'un determinant que habitualment és el nom de la possessió (era de Son Albertí) o un antropònim (era d'en Gustí Cireró, era d'en Verdura, era de na Salema). Altres noms ens informen de la seva localització (era des coll des Clotassos) o d'una característica (s'era Gran, s'era Nova), o d'eres que es feren servir en el passat (Era Vella de Son Jordi). En fi com a molts altres genèrics trobam nombroses variacions: plurals (ses Eres), diminutius (ses Eretes), despectius (ses Erasses). Altres noms tenen una sonoritat singular: s'era des Músic, s'era Llobera, s'era de ses Eretes.

També tenim eres de llegenda. A les Rondalles Mallorquines (Tom XXIV) es descriu el que succeí a s'era de sa Badalona. Aquí un grup de cristians organitzà un ball de bot ben vitenc per distreure als moros del castell de Santueri, que embadalits no se'n temeren d'un atac sorpresa i perderen la fortalesa. Per fugir es llençaren amagant el cap dins una alfàbia, enganats per un porqueret. Aquesta seria l'explicació popular de l'abundància de trossos de test i d'ossos a baix dels penya-segats del castell.

L'era més famosa, s'era d'Escorca, és en realitat un gran avenc que segons la tradició es formà al terreny quan un grup de pagesos que hi treballaven no mostraren el respecte degut al sagrament que era transportat pel veí camí de Lluc i foren engolits per la terra. Una tradició similar es conta de s'era Esfondrada a Sencelles.

Si avui mossèn Miquel Costa i Llobera decidís acostar-se a s'era d'Escorca cercant la inspiració pel poema que recrea la llegenda i que s'inclou al volum Tradicions i Fantasies, potser canviaria la poesia per una denúncia davant el Seprona. L'avenc fou aprofitat durant molt d'anys com a femer i ara no és més que  un antic abocador incontrolat. Això sí, rodejat d'un paisatge de llegenda.

 

Era des porxo des Vent

Era des porxo des Vent (Teix)

Era d'Escorca

Era d'Escorca