Entre les escasses dades que coneixem sobre la vida de Joan Binimelis n'hi ha algunes que són proporcionades pel mateix autor en el marc de la seva Història General.

Així sabem que el 1551 tenia dotze anys: "estava a Alcúdia.. y me record jo, que esent d'edad de 12 anys, el dia 27 d'octubre 1551, arribaren aquella nit en ditas Calas del Pinar sinch vaxells de Corsaris, que dies havia anaven robant  per aquelles riberes."

Que l'any 1582 es trobava recorrent la ribera llucmajorera lloc on  va ser testimoni d’un combat amb dues galiotes corsàries, « aleshores me trobava en estas parts de Capocorb »

Que l'any 1585  acompanyà al bisbe en la seva visita a Menorca i que aprofità per fer la seva descripció. “La qual descripció vaig traçar els anys passat estant en l’illa [...] amb l’il.lustríssim i reverendíssim senyor don Joan Vic, bisbe de Mallorca, visitant la dita illa”.

Que el mes de febrer de 1592 amb motiu d’una gran mancança de blat:  “..el bisbe repartí mil lliures entre els pobres vergonyants, comanant la distribució al capità Fortuny, cavaller, a Baltasar Dureta, ciutadà, i al Doctor Joan Binimelis, autor d’aquesta obra”.

O que l'any 1596 anà a sa Calobra per traçar la torre de la mola de Can Palou: “L’any 1596 es va fer dalt d’aquella muntanya [mont de la Falconera] una gran torre de guarda, i vaig esser enviat jo allà per traçar-la per ordre de il.lustríssim senyor Ferran de Sanoguera, virrei de Mallorca”.

També sabem que pogué presenciar el dramàtic naufragi de dos vaixells al port de Ciutat el 1579. Una gran catàstrofe que segons algunes cronistes -tal vegada exageradament- ocasionà fins a vuit-cents morts. Com relatà Binimelis:

"El dia 7 de febrer de 1579, a prop de dues hores després de la posta de sol, es va moure una gran tempesta a la mar, amb un fort vent de ponent mesclat amb una intensa pluja que pareixia una cosa sobrenatural. Es trobaven en el port dues naus carregades d'infanteria, i amb aquella forta tempesta foren arrancades les dues del port a la vista de tothom; una d'elles no va aparèixer pus, l'altra va córrer arrossegant les àncores, fins a donar de través a la part de llevant, a una ribera anomenada de Salaverd, quasi devora la ciutat principal. [...] Espectacle fou aquell de gran llàstima i pena (del qual som jo testimoni ocular) i per altra banda veure aquelles diligències amb que els mallorquins ajudaven, i amb quina gana socorrien aquella gent."

 

Pels interessats en conèixer més dades sobre el destacat geògraf i historiador del segle XVI i en el marc de l'exposició "Joan Binimelis. Un manacorí del Renaixement (1539-1616)" el Museu d'Història de Manacor ha programat quatre conferències, la primera de les quals tendrà lloc el proper dijous a les 20:15 h a la torre dels Enagistes:

11 de febrer a les 20.15 h:
Binimelis, escriptor misògin a càrrec del Dr. Gabriel Ensenyat Pujol
3 de març a les 20.15 h:
Binimelis, un manacorí apassionat pel coneixement a càrrec del Dr. Juli Moll i Gómez de la Tía
31 de març a les 20.15 h:
La Nova història de l'illa de Mallorca i d'altres illes adjacents, de Joan Binimelis: el procés de transmissió textual a càrrec del Dr. Antoni Lluís Moll Benejam
14 d'abril a les 20.15 h:
Aspectes de l'humanisme de J.B. Binimelis per Alexandre Font Jaume

Ribera de Salaverd (Palma)

 

Potser degut a les poques simpaties que generen el fet és que són escasses les aparicions de les rates en els topònims malgrat la seva omnipresència al camp. Amb aquests noms podríem fer tres grups.

En el primer posaríem aquells que semblen significar que són llocs on abunden els rosegadors. És del cas de l'illa de ses Rates o del pou de ses Rates.

El segon grup el formarien els noms on la referència, concretament a la coa de l'animal, és metafòrica. Són quatre els llocs que reben el nom de coa de sa Rata, designant relleus llargs i prims que inclouen un sementer de Santa Ponça i tres serres a la muntanya (mola de Son Monserrat, puig de sa Font o de Sant Pere, Son Morro a Valldemossa).

En el tercer grup hi posaríem aquells noms pels quals la referència a l'antipàtic rosegador és només aparent. Joan Coromines en el seu monumental Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat) afirma que rata, rates i ratavila són noms de llocs de molineria, derivats del plural àrab ar-Rihat "els Molins".

Proposa la transformació l'Arr(e)ata > la Rata i inclou un exemple mallorquí per sostenir la seva tesi. Es tracta del nom d'un molí d'aigua de Búger, el molí de sa Rata, que forma part d'un sistema hidràulic d'orígen andalusí que aprofitava les aigües del torrent de Búger.  El molí ha donat nom al camí de sa Rata i per extensió a tota la contrada, coneguda com sa Rata.

Finalment sense saber a quin grup hauríem d'incloure'ls ens quedarien el pas de sa Rata a la mola de Planícia i el penyal de sa Rata al puig de sa Font o de Sant Pere i sobretot un important orònim: sa Rateta.

 

Rata

 

Durant el temps de Pasqua era costum a Mallorca que el rector, el vicari o altre capellà de cada parròquia visitàs les cases dels seus feligresos, interessant-se per ells i beneint-la casa i també les panades, si n'era el cas. Era l'anomenada ceremònia del solpàs.

Obtenia a canvi un present que podia ser en diners, destinats sovint a sufragar obres, o en espècie, essent en aquest cas els ous el producte més recaptat. En les visites dels pobles acompanyaven al capellà alguns escolanets que portaven els estris necessaris per a la ceremònia: un poalet d'aigua beneïda, el solpasser per espargir l'aigua i una panera per a posar-hi els ous o altres queviures rebuts com ara formatge, sobrassada, taronges o panades.

Aquesta visita servia també per a que l'esglèsia registràs el grau de compliment dels habitants de la casa amb els sagraments de la confessió i l'eucaristia, fet que es demostrava entregant el bitllet prèviament rebut del confessor. Nom, edat, ofici i grau de compliment quedaven registrats anualment en els anomenats Llibres de compliment pasqual de les parròquies. El poder sempre ha volgut tenir controlat els seus súbdits i les desviacions de la norma tenen conseqüències: si no hi havia compliment les panades quedaven sense beneir.

Com no podia ser d'altre manera a Lluc també es practicava aquest costum, desplaçant-se el capellà a les distintes possessions mitjançant un carretó, fent el conductor del mateix les funcions d'escolanet. Així i anualment eren visitades totes les cases del terme inclosa la que tenia una accés més dificultós, el rafal d'Ariant, donat que el llarg tram entre Mortitx i el rafal havia de fer-se obligatòriament a peu o a lloms d'una bístia.

Podem assegurar que al manco aquesta visitia es produí efectivament durant Pasqua de l'any 1946 perquè disposam d'una interessant fotografia en el centre de la qual apareix la madona del rafal, situant-se a la seva dreta la seva filla i el capellà encarregat del solpàs d'aquell any. Als brancals de marès del portal criden l'atenció sengles gàbies per a perdius.

Qualsevol que conegui el lloc podrà intuir la duresa de les condicions de vida d'aquesta gent. Tan dures que l'habitament de la casa no va arribar als cent anys. Per la inscripció antigament gravada sobre el portal sabem que les cases foren construïdes al 1887 i essent en Guillem Sales el fuster i n'Antoni Perelló el picapedrer. Per tant podem dir que tres generacions de pagesos hi varen subsisitir gràcies als dos sementers (sementer dels Ametlers, sementer de la Caleta), als ramats, als productes de la caça i de la pesca (pesquera del Gat, la Caleta), i segurament també gràcies al complement gens menyspreable del contraban.

Amb la compra efectuada al 1972 de la finca mare d'Ariant per part d'Enrique A. Gildemeister s'inicià una nova etapa i l'amo Pep Bennassar (a) Pellisser, natural de sa Pobla, abandonà les terres, difícils d'explotar donada la seva llunyania. El rafal d'Ariant quedava a mercè de les inclemències del temps i dels actes vandàlics que l'han portat a la seva situació actual.

Malgrat aquesta cal dir que els recents canvis de propietat i de gestió operats a la finca d'Ariant fan que no sigui descabellada la idea de veure renéixer algun dia la isolada construcció, dedicada potser a un turisme selecte de caire ambiental i naturalístic.

Segur que serien molts els potencials clients.


NOTA: Agraïm al senyor Pep Barceló, responsable de l'Arxiu de Lluc, el permís per a la reproducció de la fotografia que il.lustra el present article.

 

Rafal d'Ariant

Rafal d'Ariant,  solpàs de 1946

Font: Arxiu de Lluc

 

Per casualitat descobrírem un interessant racó de Palma sobre el qual no teníem cap referència. En el camí de la Bonanova a Gènova un rètol sobre una paret seca de nova factura anunciava les cases del Retiro com una propietat municipal oberta als visitants. Un camí conduïa fins a unes cases rehabilitades sense cap interès arquitectònic però l'interès es trobava als seus voltants on destacaven les marjades obrades pels alumnes d'una escola taller així com un hort urbà. Les marjades donaven pas a un esponerós pinar que prolongava el bosc del castell de Bellver pel comellar del torrent des Mal Pas.

La primera referència sobre aquestes cases ens la proporciona Gaspar Melchor de Jovellanos en la seva descripció de l'entorn del castell de Bellver:

... en els costers, i a l'altura de l'altra costat del barranc, es veuen les agradoses possessions del Retiro, Son Vic, Son Gual i sa Cova, els termes de les quals són millor coneguts pel general i més digne nom de la Bonanova. Aturar-me a descriure tants d'objectes, o estendre'm a altres que es descobreixen a prop, seria sortir massa del meu objectiu. Basta dir que es veuen tan ben distribuïts a l'entorn de Bellver, tan ben situats, i formant tots un conjunt tan variat i tan ben poblat, plantat i cultivat, que per més que s'observi, mai la vista es cansa de veure'l.

Per la seva banda a l'Apeo de 1818 apareix registrada com una finca de set quarterades de segona qualitat, amb cultius d'ametlers i garrovers i valorada en 4.200 lliures.

Però si fins aleshores no sabíem res del lloc manco clarícies podíem donar del seu nom. Sortadament un article de Jaume Llabrés Mulet referit als eremitoris del desert de Portopí i aparegut avui a l'Ultima Hora ens aporta algunes pistes. Per ell sabem que el predi i l'ermita de la Bonanova foren adquirits pels frares carmelites l'any 1694 per aixecar-hi un nou convent que finalment no arribà a construir-se. Aleshores el casal de possessió passà a ser un estatge de retir pels frares que habitaven el gran convent del Carme situat a la Rambla de Ciutat.

Fa referència el nostre nom al retir d'aquests frares ? No ho sabem però el cert és encara avui podem qualificar les cases del Retiro com un autèntic oasi enmig del brogit de la ciutat.

 

el Retiro (la Bonanova)

 

 

En temps primer, quan la calor espitjava, no hi havia opcions per a que la gent dels pobles i ciutats pogués refredar els aliments i les begudes llevat de situar-los a la part més fresca de les cases o ficar-los amb un poal dins la cisterna. No seria fins a principis del segle XX que això fou possible gràcies a l'aparició de les neveres que funcionaven a base de barres de gel industrial.

En canvi els que tenien la seva activitat per les muntanyes havien disposat desde sempre d'un sistema de refrigeració rudimentari que consistia en aprofitar l'aire fresc que sorgia de les encletxes de les roques. Ja l'historiador Joan Baptista Binimelis (1539-1616) ens informa en la seva Història com un dels esbarjos preferits pels esporlerins a l'estiu era el de fer berenes gaudint de l'aire fresc exhalat per l'avenc d'en Tries, "situat no molt distant de l'església d'Esporles, al peu d'unes penyes".

Detectada una sorgència d'aire fresc era habitual arreglar el lloc pel seu aprofitament. Es feien paretons per col.locar gerres i aliments, es feien pedrissos i fins i tot taules, i també es tancaven les cavitats amb portes, per evitar que algun estrany se'n portés els queviures. Aquests llocs reben habitualment el nom de bufadors, essent tal vegada el més conegut de tots el bufador des Ermitans, situat a prop de l'ermita de Valldemossa.

En canvi a dues zones concretes de l'illa els bufadors reben el nom de refrescadors. La primera zona abasta els municipis d'Esporles, Puigpunyent i Banyalbufar. Aquí trobam el refrescador de s'Ermita, el refrescador des Verger i el refrescador de sa Granja així com els que es localitzen a Conques, Son Noguera i Son Sanutges. L'altra zona amb refrescadors és la de sa Calobra. Aquí tenim es Refrescadors situats al costat del camí entre el coll de Sant Llorenç i Can Palou i el refrescador de sa Senyora, al litoral de la torre des Forat, que potser faci referència a un lloc de banys i no a un bufador.

El refrescador de sa Granja és un bon exemple de l'habilitament que es realitzava en aquests llocs. Una estreta cova que té 5,5 metres de llargària per 2 d'amplària a la qual s'accedeix per una obertura de 0,7 x 1,6 m d'altura amb llinda de fusta, originàriament tancada per una porta. Quatre escalons davallen a l'interior i al fons un pedrís de 2 metres de llargària x 0,6 m d'ample, amb un rebaix central per a situar les gerres.

NOTA: Que Esporles sigui el terme per al qual coneixem més refrescadors es deu a la recollida de noms duita a terme per Onofre Rullan en els anys vuitanta. El pare Rafel Juan escoltà i registrà el nom dels refrescadors de sa Calobra de boca de Joan Vicens Nyegos. Sabérem del Refrescador de sa Senyora pel llibre La Costa d'Escorca. Tomàs Mut ha aportat aquí la descripció de dos bufadors poc coneguts de la finca bunyolina de Can Grau. Finalment hem arribat al Refrescador de sa Granja seguint les indicacions que Emilio Alonso ha posat aquí.

 

Refrescador de sa Granja (Esporles)